x

Ens agradaria enviar-te les notificacions per a les últimes notícies i novetats

PERMETRE
NO, GRÀCIES
Compartir
Accedir
Subscriu-te Iniciar sessió
Buscar
DIARI D'ANDORRA DIARI D'ANDORRA DIARI D'ANDORRA
DIARI TV
La tribuna

Dos contes pristins per al Sergi Mas

Les històries del llop pispa i de Juana la molinera
Actualitzada 29/10/2021 a les 20:51
El llop pispa
Havíem parat a gaudir del ponent retallant la ja propera Sier­ra de la Culebra. Portàvem hores de cotxe de camí cap a veure els llops de la llopada de Soto Pedraza, una de les tres que la Françoise en fa, cada tardor, el seguiment. A primera hora de la tarda havíem travessat l’Ebre a Miranda de Ebro i enfilat Castellà enllà. Deixem Burgos i saludem els páramos estimats a la dreta. Passem León. Com de costum, a Manganeses de la Polvorosa, ja en terres de Zamora, la parada ritual per comprar pa. “Me pondrá por favor una hogaza de estás que dicen cómeme.” “La quiere de dos kilos?” –va dir el forner agafant-ne una amb un aire noble i senzill, de bona persona. “Bueno sí. Una de dos y otra de kilo.”La de dos serà per al Sergi” –li dic a la Françoise– “els dibuixa i els fa eterns”. “El Sergi s’ho mereix tot, el faràs feliç” –diu ella.


La parada capvespral contemplant la Culebra, viscuda altres vegades i per això enyorada des de les contrades pirinenques, és un gaudi comparable a les tardes de final d’estiu també viscudes i passades asseguts amb el Sergi Mas sota la parra de la placeta de Santa Filomena, fent-la petar, parlant de temps escolats o de quan els dos torràvem castanyes al monestir d’Elins. Quines bones sentors, quin pouar de vida llarga i tothora aprofitada la transitada pel Sergi. Val a dir, que si a Aixovall eren els gats qui ens recordaven la nostra estirp humana, allà a Villardeciervos eren els llops qui ens rondaven. I tant ens van rondar que, quan vam encetar la hogaza de quilo i el xoriç coent també comprat a Manganeses de la Polvorosa, se’ns en va plantar un, de llop, a 100 metres, aquietat, solitari, pit al vent, marcant país. El punyetero ens va distreure, mirant-nos-el absorts amb la Françoise amb els prismàtics, per tal que un altre llop, el molt pispa, ens agafés el pa de dos quilos del maleter del cotxe que, en ser en terres obertes, has de tenir sempre obert, també com un ritual. El llop pispa va marxar amb el pa del Sergi prement-lo fort amb la bocassa i brandant la cua victoriosa. De tornada, és clar, vam parar a comprar-ne un altre amb destí a Aixovall.


Juana la molinera

Va resultar que la molinera, la guia que ens va obrir la porta del Clavileño, era dissenyadora gràfica. “De Andorra son ustedes? Yo soy Juana.” El Ramon, sempre atent, fa mitja reverència i li diu: “Aquí el artista Sergi Mas, Jordi y yo soy Ramon.” El Sergi seu al pedrís blanc encalcinat, amb les mans recolzades al bastó. Aprofito per fer una foto del tres. “Juana, os saco unas fotos.” Mentre les faig, ella li diu al Sergi a raig: “A mí me gustaría llamarme Meritxell, cómo vuestra virgen. De pequeña com mis padres y hermana viajabamos a Andorra una vez al año, antes de Navidades. Subiamos al santuario. Oía pronunciar merichel y me gustaba. Es un nombre sonoro, con visos ancestrales, atàvicos pero a la vez muy de hoy, sabe a torta de miel...” “Eres poeta” –li diu el Sergi– “nuestra Dulcinea de Consuegra”. “Bueno, es verdad que me gusta soñar. En la escuela de diseño realizé un montaje precisamente con el logotipo de la petrolera Shell, con esa concha de mar amarilla montada justo en una aspa de este molino. Cuando expliqué el proyecto, quedaron embelesados. Al girar las aspas, con el viento, te fijas en el logo de la Shell, figurándote el amarillo un pan candial, y oyes a cada vuelta cómo si pronunciase chell, chell, comó la virgen, Txell, Txell, Meritxell, Meritxell.” El Sergi llança una riallada de les seves i li diu: “Poeta y soñadora, ya te puedes venir con nosotros a Andorra que nos hacen falta ‘tupines’ cómo la tuya.” Ella li respon: “Pues no le digo que no. De soñar volar a volar soñando, todo es soñar y yo sueño mucho.” “¡Y que lo digas!” –fa el Ramon, mirant-se-la amb aquells ulls oberts i deixant anar mitja rialla.
Entrem al molí. Aquella olor de blat, el polsim, la quietud, l’ombradiu, el claustre íntim. “Aquí el Pere Canturri encara hi és” –ens diu el Sergi, amb veu segura i tendra. Es fa un silenci viu, sincer. Juana, la molinera, sap bé de la relació de Consuegra amb el Principat d’Andorra i la història del Clavileño, una unió sentimental i terrenal entre les valls andorranes i la ciutat manxega enllaçada l’any 1968. “Veo que os emocionais. Esto es bueno. En las tierras llanas el corazón late libre y vuela. Quizas entre altas montañas el latido empequeñece.” El Ramon fa: “¡Pues sí! Tienes toda la razón. Alguna vez nos achica.” Ella, com si ens volgués preparar per a alguna sorpresa, ens diu amb veu pausada i dolça: “Venid. Ahora vereis el resultado de mis sueños” –i, anant a un racó de darrere la tremuja, amb les dues mans mou una saca de farina deixant lliure un forat de tres pams d’alt, com una fornícula, a la paret del molí. “Mirad, es toda vuestra.” El Sergi s’hi acosta a poc a poc i exclama: “Qui la va matricular! Si és aquí!” El Ramon s’ajup: “Mira Pasques que ens has martellejat sovint les orelles que no es va cremar. Ara m’ho crec.” I Juana, agafant la talla de la mare de Déu de Meritxell del seu ensotat amagatall, la treu a fora, a la llum del sol. Fa un migdia radiant. La dona al Sergi que la rep amb llàgrimes als ulls però més content que un gínjol. L’agafa com si fos un nadó. La Juana ens fa una foto, satisfeta: “Esta la vamos a enmarcar.” Recuperats de l’emoció, el Ramon li diu: “Te invitamos a comer.” Hi anem al restaurant El Alfar, “que le gustará a Sergi”, envoltats de tupines, gerres, volants, esclopets i pedres ja de la romana Consabura. Dinem gachas de primer i pierna de lechal asado de segon. De postres crema de safrà amb canyella i dolços a doll i formatge. El vi, és clar, com el formatge, de la Manxa. Brindem. “Hoy Sergi cumple los noventa y uno.” Per molts anys! “¡Felicidades!”. Quan marxem, en acomiadar-nos, el Ramon, alçant els braços li diu: “Juana, te esperamos en Andorra, ya verás.” “Vale”, respon ella, ulls de mel, cabellera de blat maurat, veu airosa de Meritxell.
  • #3 Joan
    (30/10/21 14:49)

    Molt entranyable i molt ben escrit, Jordi, el teu text, amb els dos contes en què desplegues una gran imaginació i amb els quals ens transportes, en certa forma, gràcies a unes descripcions molt fotogràfiques, a la mateixa essència de les terres de la Meseta. M'engresques a anar a la "Tierra del Pan" a comprar un pa, o a la Manxa a fer un àpat amb menjars locals.

    Respondre
  • #2 Rosa Lampreana
    (30/10/21 12:55)

    Quin regal més escaient li fas al Sergi pel seu aniversari! Ja pot estar cofoi, el nostre artista! 2 contes ambientats entre terres castellanes i lleoneses, autèntics, que al final ens retornen a Meritxell! Per molts anys a tots dos, Sergi i Jordi! I gràcies per tan inspirada lectura!

    Respondre
  • #1 Etty
    (30/10/21 08:26)

    Avui t'han sortit uns contes molt inspirats, Pasques !

    Felicitats al Sergi Más pels 91 anys !

    Respondre
3
Diari d'Andorra Twitter

Opinions sobre @diariandorra

Envia el teu missatge
HELISA - Gestor de continguts
© Diari d’Andorra
(Premsa Andorrana) 2005-2021 - C/ Bonaventura Riberaygua, 39, 5è pis - Telèfon : +376 877 477

Col·laboradors:

HELISA - Gestor de continguts