Cimabue, Giotto, Botticelli: històries vasarianes

Giorgio Vasari va analitzar l’evolució de l’art en els enlluernadors segles del Renaixement italià i gràcies a la seva essencial obra Les vides dels més excel·lents arquitectes, pintors i escultors italians des de Cimabue als nostres dies en coneixem sucosos detalls. Giovanni Cimabue (Florència, 1240-1300) és considerat per ell “el millor revisor a Itàlia de la plàstica bizantina, transformant-la en occidental i romanitzant-la amb gran delicadesa. Fou la primera llum en la pintura, entre tantes tenebres”. Ens explica que “passejant Cimabue prop de Florència, va veure un nen, pastor del ramat del seu pare Bondone, que dibuixava una ovella amb una pedra sobre una altra pedra. Va quedar-ne fascinat i se l’endugué al seu taller com a deixeble. Aviat va superar els mestres”. I, efectivament, el mateix Dante, a La Divina Comèdia (cant XI del Purgatori) en fa referència explicita: “Es creia que Cimabue no coneixia rival en la pintura, i ara s’alça Giotto amb els aplaudiments, enfosquint la fama d’aquell.”

En realitat, ens revela Vasari, Botticelli es deia Sandro Mariano di Sandro Filipepi (Florència, 1445-1510). El sobrenom de Botticelli ve de quan el seu pare va col·locar-lo d’aprenent d’orfebre al taller d’un amic seu al qual anomenaven Botticello, és a dir, bota de vi. De com el plural de bota de vi pot arribar a ser sinònim en el món culte de gràcia i bellesa se’n podria escriure un voluminós tractat de sociologia i d’estètica. El noi Sandro, però, no volia ser orfebre sinó pintor. Fou tanta la insistència amb el seu pare que aquest el va recomanar a fra Filippo Lippi, exquisit en la pintura. Allà va aprendre la tècnica i la maniera que el va dur a una de les cotes més altes de l’art occidental. Pocs el superen en delicadesa i sensibilitat. Era agraciat i molt simpàtic de jove i en el seu taller regnaven la diversió i l’entreteniment. Les seves pintures eren molt apreciades i guanyava força diners, però tenia una tendència fatal a la dissipació i a la festa.

Va pintar El naixement de Venus i La primavera per a Cosme de Mèdici i va comentar i estampar L’infern de La Divina Comèdia, de Dante. Hi havia una estreta relació entre els genis més grans d’aquella època excepcional. Però, ai! També va estampar El Triomf de la fe, del fosc Girolamo Savonarola, que tan mal va fer a la República florentina amb la seva extrema rigidesa religiosa. Ens explica Vasari, contra el que semblaria de la personalitat i el comportament de Botticelli fins aleshores, “que va esdevenir partidari acèrrim d’aquesta secta, fins al punt que va abandonar la pintura i es dedicava a fer il piagone [el ploricó]” públicament. Un canvi rotund en la seva trajectòria. Tan malament va acabar que va caure en la misèria i no va morir de gana perquè Llorenç de Mèdici el va socórrer fins a la mort. Ens costa lligar la imatge que tenim al cap del brillant pintor de les obres dels Uffizi, la bellesa en estat pur, amb la del vell “que s’arrossegava pels carrers de Florència amb dues crosses” en els darrers anys de la seva vida.

Ens recorda d’alguna manera l’escena d’un film de Godard en què l’actriu Jean Seberg li pregunta a l’escriptor interpretat per Jean-Pierre Melville quina era la seva més gran ambició: “Ser immortal, i llavors... morir.”

* Joan Ganyet i Solé, arquitecte