Per més que hi hagi qui s’entesti a repetir-ho, Andorra no és un estat teocràtic ni feudal. No ho és perquè així el defineix la Constitució –textualment, “de dret, democràtic i social”–, perquè l’elecció dels representants polítics es fa a través de les urnes, i perquè els Coprínceps, que són caps d’Estat conjuntament i indivisa, van ser reconeguts com a tals per la Constitució, de la qual emanen llurs poders. La institució dels Coprínceps té el seu origen en els pariatges del segle XIII, certament, però és la Constitució votada pel poble andorrà el 1993 qui els reconeix com a caps d’Estat. Cal, doncs, no confondre els orígens històrics d’una institució amb la seva realitat present, siguin quines siguin les tendències polítiques de cadascú. El parlamentarisme actual té també el seu origen en el món medieval, i no per això el menyspreem. Considerem teocràcia el govern exercit per la divinitat o aquell en el qual l’autoritat suprema considera que el seu poder emana directament de Déu. A Andorra, és la Constitució la que atorga el poder als Coprínceps –el poble, per tant–, i això és diametralment oposat a la teocràcia. No crec que en la lluita pels drets socials, una causa justa i justificada, calgui apel·lar sempre a un mantra fals, perquè això l’únic que fa és treure valor a allò que es pretén aconseguir. I és gràcies al fet que Andorra no és un estat teocràtic ni feudal, que a través de la democràcia la ciutadania pot influir en la presa de decisions. Tan sols cal que es presentin les candidatures oportunes i es votin aquelles que defensen la consecució dels drets que es pretenen assolir.