x

Ens agradaria enviar-te les notificacions per a les últimes notícies i novetats

PERMETRE
NO, GRÀCIES
Compartir
Accedir
Subscriu-te Iniciar sessió
Buscar
DIARI D'ANDORRA DIARI D'ANDORRA DIARI D'ANDORRA
DIARI TV
Foc i lloc

Crisantems

Actualitzada 28/10/2021 a les 06:15
A sota casa hi ha la floristeria del poble que, recurrentment, com que jo no toco mai quarts ni hores, em recorda quin dia som i quina flor és l’adequada per si em vull recordar d’algú. Sé que som en dies de no gaire moviment quan no hi ha cap planta a fora perquè totes són d’interior, sé quan arriba l’1 de maig perquè tot fa olor de muguet, sé si la primavera s’acosta perquè hi ha mil testos amb mil i una flors de mil i dos colors, sé quan és Sant Jordi perquè les roses tenen color de sang i tacte d’espines però no fan gens d’olor, sé que quasi som a Nadal perquè les ponsèties verdes es pinten de colors diversos i apareixen corones de morts per penjar a les portes d’alguns veïns i sé que, quan des de l’escala, un baf de cementiri em puja al nas, en obrir la porta del carrer trobaré una catifa de crisantems de totes les mides i de tots els colors i Tots Sants serà a prop i quasi tothom voldrà anar a visitar els seus morts i dur-los un present.

A casa no s’ha seguit mai aquesta tradició tot i que passen els anys i cada vegada tinc més gent estimada que se n’ha anat nord enllà (on diuen que tothom és...) i els rams que poso a casa a la seva memòria s’han d’anar fent més grossos o s’han de comprar amb més freqüència. Morts. L’any passat per aquestes dates ja us vaig parlar dels meus morts, però tot i que la majoria són enterrats al cementiri del poble (li’n diuen ciutat), els més propers són cendra a la terra i l’aigua de pluja els ha dut al Daró i ell els ha dut al Ter que els ha portat fins a la mar, del mar a un núvol i d’allà qui sap on han anat, potser fins i tot han vingut a ploure’m a Andorra, perquè al meu poble només plou si n’hi queda. Tots són sempre amb mi, no me’n descuido mai, de cap, i cadascun m’atabala a la seva manera: des de la mare i la Maria renyant-me per qualsevol cosa fins a en Carol explicant-me algun sopar de duro o la senyoreta Buxeda prometent-me unes carbasses que no van arribar mai.

Ara que hi penso, d’allò que no em recordo gaire sovint és que jo també em moriré. Us demano un favor: no ploreu ni em porteu crisantems, que fan pudor de cementiri. Em conformaré si feu un toc a la meva memòria i em teniu present encara que només sigui un cop l’any.
Diari d'Andorra Twitter

Opinions sobre @diariandorra

Envia el teu missatge
HELISA - Gestor de continguts
© Diari d’Andorra
(Premsa Andorrana) 2005-2021 - C/ Bonaventura Riberaygua, 39, 5è pis - Telèfon : +376 877 477

Col·laboradors:

HELISA - Gestor de continguts