República ciclista

Tanco els ulls cada cop que veig el plafó lluminós penjat sobre la carretera, però el seu missatge em persegueix, insistent, nit i dia. “Mou-te en bici”, em recomana. Cada dia, quatre o cinc o sis vegades. Sí, a tu t’ho dic: “Mou-te en bici.” I hi afegeix una equació que relaciona, en proporció inversa, bicis i emissions, que només aconsegueix que em senti encara una mica més miserable. “Mou-te en bici.” Rau-rau. El tuteig, que és tan aliè als tradicionals usos administratius andorrans, em desconcerta. Potser el funcionari de Mobilitat que programa les consignes als plafons creu que, d’aquesta manera, el missatge arribarà millor al desgraciat destinatari automobilista, que soc jo. Què més voldria, noi, contesto (mentalment, perquè encara no parlo sol). Què més voldria que Andorra fos una feliç república ciclista, poblada per legions d’atlètics Puritos, amb carrils bici escandinaus –que com a mínim són amples (si no vials del tot independents), i no la broma intermitent dels d’aquí. Què més voldria que Andorra la Vella s’assemblés a Copenhaguen i Sant Julià a Amsterdam. Què més voldria que les carreteres del país fessin sempre baixada o, si això no fos possible per les sagrades lleis de la física, si més no planegessin una mica. Què més voldria que la vida tan atabalada que tinc –que tots tenim– es pogués organitzar de manera que hi incorporés la bicicleta de manera lògica i natural. Fins que no arribi aquest idíl·lic estatge, el missatge em sembla l’expressió perfecta d’allò que se’n diu (i fa de mal traduir) el wishful thinking: il·lusions i fum (això sí: de foc d’encenalls, lliure de CO2).