x

Ens agradaria enviar-te les notificacions per a les últimes notícies i novetats

PERMETRE
NO, GRÀCIES
Compartir
Accedir
Subscriu-te Iniciar sessió
Buscar
DIARI D'ANDORRA DIARI D'ANDORRA DIARI D'ANDORRA
DIARI TV
De la meva agenda

El silenci

Gràcies a ell ens concentrem, escoltem, contemplem, pensem abans de parlar
Actualitzada 24/10/2021 a les 06:29
La primera experiència de silenci que guardo gelosament en el cor és de la meva infància. Les tardes de tardor, a la sortida de l’escola, em tocava treure a pasturar l’euga de casa. Em trobava en aquella extensa planúria amb un cel cobert d’una lleugera boira, que acariciava el sol ponent. Assegut a la feixa, al peu dels ametllers, gaudia de la bellesa del silenci. Aquestes tardes –totes menys la del dia que hi havia catequesi– eren un regal engrescador per al nen de 8 anys que creixia. El silenci duu a allò que és essencial a l’existència: viure el moment present! El silenci és una porta oberta tant per a l’ànima com per a l’esperit.
Després d’unes hores de matemàtiques que se’m negaven i de la cridòria mentre donàvem cops de peu a una pilota feta de cassigalls, a l’ample carrer de la Raval, escoltar el silenci en aquell paratge del camí el Carreró era un gran bany de pau. Era l’hora del sol ponent. Algun ocellot que se n’anava a joca trencava el silenci per posar-hi la seva música.

El silenci és un bé preciós, essencial per ser un mateix. Confesso que massa vegades he tingut por del silenci. En els moments de decaïment resulta més fàcil aixoplugar-te en el soroll per evitar d’entrar dins de tu mateix, i arriba un dia en què tant t’habitues al soroll que es fa imprescindible.
Prou cridòria! Silenci! La sala dels Pariatges amb 100 ainistes i el menjador amb 150 són tot soroll. Els monitors han ensenyat que quan aixequen la mà, sense dir cap paraula, és per demanar silenci. Aquesta pedagogia funciona. Gràcies al silenci la mainada sent des de l’amfiteatre Santa Anna, des de les escales de bon dia i des del Roc-del-Quer, el Valira que és la lira que fa música baixant de Soldeu fins a besar el setial de la Mare de Meritxell, com ho canta mossèn Cinto Verdaguer: “Fa música a ses plantes lo Valira... que té figura d’una immensa lira de braços de crestalls.” Als vespres, després del bona nit del mossèn, els infants s’estiren sobre el parquet de la sala dels Pariatges per visualitzar, gràcies al silenci, el dia de colònies. Els deu minuts de silenci són el millor acolliment a la germana son.

El silenci és un tresor de gran valor. Gràcies al silenci ens concentrem, escoltem, contemplem, pensem abans de parlar... Gràcies al silenci resem. Si no podem viure sense l’aigua, tampoc no hauríem de poder viure sense el silenci. La mateixa música necessita els silencis per esdevenir melodia. La tardor no és la mort de la natura, és el silenci per poder acollir els freds de l’hivern i d’aquesta manera arribar a la Pasqua i cantar: “Ja ha arribat la Primavera de goig plena i de content, ja ha florit la ginestera...”
El mal de la pandèmia que més ha travessat l’ànima de la nostra societat ha estat, després de les persones que ens han deixat, matar el silenci de la nit amb els sorolls i les brutícies dels botellots i altres festes plenes de buidor. Els educadors treballem perquè els infants i els joves no fugin dels problemes amb activitats que fan tant mal a l’ànima com al cos.

“Mens sana in corpore sano”, deien els llatins de Roma fa dos mil anys. A la vida s’ha d’agafar el brau per les banyes! Els policies que han vingut a mirar-se la Borda de Meritxell per fer-hi un mes de formació, em diuen: “Avui, alguns joves falten a la nostra autoritat de posar ordre.” Això la societat no ho pot permetre. Se’m fa difícil comprendre com joves generosos, que des del voluntariat han fet activitats d’admirar, ho destrossen tot en una nit boja. El pitjor és haver de sentir d’alguns pares i algunes mares: “Mossèn, ara la societat va per aquí.”
Valorem el silenci que emmarca un taller de teatre, una passejada dins del bosc, un cap de setmana de convivència compartint reflexió, autocrítica i taula, entrar en una església buida... “Amansa el silenci”, diu el Petit Príncep, “i el silenci t’obrirà els ulls del cor”.

El capellà dels loubards que admiro, Guy Gilbert, diu als joves sortits de la “presó”, acollits a la casa FAUCON per guarir-los: “D’abord, fais silence en toi”. Sant Joan Climaque deia: “Per aprendre a fer silenci, cal posar-se en silenci.”
El silenci no és monopoli de les monges de clausura, ni de les persones grans. Cada nit els monitors fan tres minuts de silenci per cercar en el seu interior la sensació més vibrant del dia, escriure-la en dues línies i compartir-la amb els companys. “Més incubaràs el silenci –a la muntanya, al bosc, en un parc, a la teva habitació, en un llac o a alta mar– més ric seràs”, escriu Guy Gilbert al llibre Aimer plus que’hier, moins que demain.

El silenci de la casa de la Mare de Déu de Meritxell és únic i el més sant de tots... Per això li reso, a la dolça Mare de tots, la meva Confident: “Meritxell del silenci, ensenyeu-nos a escoltar”.
El Sínode del Papa Francesc que acaba d’inaugurar-se a Roma i a les catedrals de tot el món té una porta que cal obrir de bat a bat. Es diu ESCOLTAR el silenci de tothom, i prioritàriament, el dels cristians decebuts i dels que mai tenen dret a la paraula. Si fem silenci en el nostre interior hi trobarem la resposta a molts interrogants de la nostra vida, que ens impedeixen de caminar amb pau.
Diari d'Andorra Twitter

Opinions sobre @diariandorra

Envia el teu missatge
HELISA - Gestor de continguts
© Diari d’Andorra
(Premsa Andorrana) 2005-2021 - C/ Bonaventura Riberaygua, 39, 5è pis - Telèfon : +376 877 477

Col·laboradors:

HELISA - Gestor de continguts