x

Ens agradaria enviar-te les notificacions per a les últimes notícies i novetats

PERMETRE
NO, GRÀCIES
Compartir
Accedir
Subscriu-te Iniciar sessió
Buscar
DIARI D'ANDORRA DIARI D'ANDORRA DIARI D'ANDORRA
DIARI TV
DE LA MEVA AGENDA

Vuitanta-dos anys

Donar i donar-nos per amor és la felicitat més gran que es pot aconseguir
Actualitzada 16/10/2021 a les 19:49
La pregària d’aquest capvespre no portava rellotge. En el primer foscant, un núvol blanc m’embolcallava l’ànima. Era un Tabor místic. Dos noms m’acompanyaven, el de la meva mare, Pura, i el del meu pare, Jaume, talment com a Jesús l’acompanyaren Elies i Moisés a la Santa Muntanya de la Transfiguració.

Eren les sis del matí del 19 d’octubre de 1939. Fosca nit. La Pura donava a llum un nen en un estable del poble Bellcaire d’Urgell, poble de cases enrunades pels bombardeigs d’una guerra incivil. Només una serra separava l’exèrcit nacional de l’exèrcit roig. Els bellcairencs ho reviuen en l’exposició que l’Ajuntament ha obert durant la Festa Major sobre Bellcaire 1938. La partera plorava per no poder donar al nounat aquella dignitat que “el bon Déu diposita en cada infant que neix”. L’any 1978, en el llit de comiat em confià: “Del fill que més vaig plorar, és de qui m’he vist més goig.” El bressol del sacerdoci i la casa rectoral de Canillo foren la gran recompensa al cor maternal que, amb el pare, aixecaren de nou la casa i educaren els fills des de la pobresa de la postguerra, que és més crua que la mateixa guerra.

El núvol dels records portava una llarga estela on llegia: “Gràcies, gràcies, gràcies per la vida.” Una veu interromp el meu dolç somni, com aquell dia al Tabor. La Confident, a qui la Pura li salvà la corona aquella fatídica nit del 8 al 9 de setembre de 1972, em demana entrevistar-me. Somric.

- T’imagines el teu funeral després de 82 anys amb tants companys de camí... i amb tot el que has construït?
- Ho sento, dolça Marona. No vull funeral pel meu adeu-siau. He encomanat als monitors i a les monitores una missa de colònies en plena natura i a cel obert. Em sap greu que les autoritats eclesiàstiques i civils, amb la feina que tenen per governar, s’hagin de molestar. Mai no m’ha agradat amoïnar ningú. Anhelo pujar als àngels amb les cançons que més estimo: El cel és blau, Aixeca els ulls, Sigues lliure, Escolta-ho en el vent... La Muntanya venerada i No has comptat mai les estrelles... cantades pels ainistes amb el mossèn del campanar veí que els pugui donar el Pa de Vida, l’aliment de vida eterna.


La Mare de Déu de Meritxell insisteix:

- Ja has escrit el teu recordatori de la missa de colònies de comiat? Sí, Mare! La llista de perdons que he de demanar és molt llarga. I encara ho és més, de llarga, la llista d’agraïments. Tu ja saps que en la vida un, tot sol, no fa mai res. La foto de la portada del recordatori són les dues ninetes dels ulls de la meva vida: el Santuari de Meritxell amb el fulard tricolor andorrà que li fa de corona, fotografia del monitor Jaume. I a la contraportada l’artística obra del Sergi Mas que em regalà quan em vaig jubilar als 65 anys de professor de l’IEBA. Pujo amb la motxilla amb una gavernera que treu el cap a l’esquena cap al cim de Casamanya. Tu m’hi esperes amb la mà estesa i oberta quan em falten pocs metres per guanyar el pic.

- Tu encara tens corda per llarg!, m’encoratja la Confident. De nen a Bellcaire vaig veure la pel·lícula Murió con las botes puestas. M’he dit mil vegades que aquesta seria la meva pel·lícula de la vida. Amb tot, si el superior a qui vaig prometre obediència el 29 de juny de 1963 a l’església de Nostra Senyora de l’Assumpció de la Pobla de Segur em jubili... trauré per festejar-ho, el cava que guardo al rebost d’AINA.

Em somriu la Meritxell:
- Tu em demanes encara cada dia que t’ajudi a bastir el campament meritxel·lià, el projecte que ha de coronar tota l’obra d’AINA i que mira els adolescents i joves de Salut Mental.

• És veritat. Tinc projectes com si no hagués de morir mai. Però visc amb tant de gaudi com si sabés que he de morir demà a les sis del matí... Viure anys no és la mateixa cosa que la felicitat.
- Una ventada pica contra el vidre que separa l’església del claustre dels arcs oberts al cel.
Em desperto.
Em ve a la ment la història del savi egipci. Un turista anglès el visita al seu niu, una habitació amb un llit, una taula, dues cadires i molts llibres: “c’est tout”. L’anglès, sorprès, li pregunta: “On teniu els mobles?”
El savi li respon:
- I vós on els teniu?
- Jo soc turista, contesta l’anglès
El savi li contesta:
- Jo també soc un turista en aquest món.
- El papa Francesc predicava fa un mes a Bratislava “que els sermons de la missa no han de durar més de deu minuts!”.

El papa es va permetre una broma, i mostrant la blancor del seu somriure argentí, completà: “No he vist mai darrere un cotxe d’enterramorts una furgoneta carregada de títols que van dels excel·lentíssims, els molt il·lustres, els monsenyors canonges... o capellà de colònies. Tampoc no he vist que segueixi al comboi fúnebre cap camió d’immobiliària”. El professor d’Ètica i director espiritual mossèn Josep Reig ens predicava el dia de les ànimes: “No som res!” La dolça Mare de tots i meva Confident el corregeix: “Sí que som! Som pobres!”

Els professors Blanca Trauttmansdorff, Bruno Hallé i Miquel Puig en la jornada del dia 22 de setembre d’enguany sobre El turisme de Canillo té futur, però és urgent reconvertir-lo?, ens ho fan present un cop més: TOTS SOM TURISTES! Reflexiono: Haurem estat turistes afortunats si hem sabut aprofitar el més o menys llarg viatge en aquest món, per omplir les nostres mans d’estimació. DONAR I DONAR-NOS PER AMOR és la felicitat més gran que es pot aconseguir.
Diari d'Andorra Twitter

Opinions sobre @diariandorra

Envia el teu missatge
HELISA - Gestor de continguts
© Diari d’Andorra
(Premsa Andorrana) 2005-2021 - C/ Bonaventura Riberaygua, 39, 5è pis - Telèfon : +376 877 477

Col·laboradors:

HELISA - Gestor de continguts