∞

L’origen més probable del símbol que ens serveix per parlar de l’infinit (∞) és el que els romans feien servir abans que la M per parlar d’un miler: CIƆ. La cosa, des de la perspectiva de la meva filla de vuit anys, té tot el sentit: un miler és moltíssim, és gairebé inimaginable i la idea d’infinit ja vindria a ser això.

Una de les lleis que millor expliquen sempre on som i cap a on anem és aquella que explica el desequilibri primordial entre uns recursos limitats i una demanda de recursos il·limitada.

Avui, però, un miler és una xifra irrisòriament baixa i la noció d’il·limitat es pot aplicar molt més enllà de les nostres potencials i suposades necessitats. La idea d’infinit ha passat a ser central en els nostres temps i a explicar, també, una part fonamental del malestar de les nostres societats. Un cop el món va esdevenir una xarxa, va passar a ser infinit. Tot està connectat, tot està hipervinculat i això haurà acabat tenint, per a la nostra comprensió de la realitat, el mateix efecte que per a un navegant va tenir el pas d’una Terra plana a una d’esfèrica: ara el món ja no te l’acabes.

L’endemà que un equip guanyi la Champions, ja se li exigeix un disseny de plantilla que permeti fer front a la següent. Quan s’acaba un capítol, en queda un altre i un altre i un altre. I després, més sèries, sempre hi ha més sèries. Netflix és infinit. Spotify és infinit. Twitter és infinit. Google és infinit.

El que han de saber els nostres alumnes és infinit i això fa que tècnicament mai puguin estar a l’altura. Ens passa el mateix a nosaltres (formació al llarg de la vida). La informació disponible és infinita. I les possibles seleccions que en podem fer, també són infinites. Els punts de vista possibles, doncs, són infinits. I en aquest context, els acords són cada cop més improbables. Els partits, més incapaços d’aglutinar; les polítiques, més difícils de ser ben valorades. I tot plegat, a més, acompanyat d’una lògica inflacionista: com més coses hi ha al món, menys valor té tot plegat.

El resultat? Un món incomprensible, una societat anòmica i un debat públic cada cop més difícil. La idea d’infinit lliga molt bé amb l’amor. Però és fatal per a la vida democràtica.