x

Ens agradaria enviar-te les notificacions per a les últimes notícies i novetats

PERMETRE
NO, GRÀCIES
Compartir
Accedir
Subscriu-te Iniciar sessió
Buscar
DIARI D'ANDORRA DIARI D'ANDORRA DIARI D'ANDORRA
DIARI TV
De la meva agenda

La bellesa de la vellesa

No hem de veure els anys com una maledicció, una mala sort que ens ha tocat
Actualitzada 10/10/2021 a les 06:24
Des del mes d’octubre, els dies s’escurcen de minut en minut. L’1 d’octubre és del Dia Mundial de la Gent Gran, fixat per l’assemblea general de Nacions Unides. “Tots els dies són sants i bons per celebrar el Dia de la Gent Gran.” Ho deia des del peu de l’altar de l’Assumpció de Bellcaire d’Urgell, el rector vellet que em donà la Primera Comunió la primavera del 1948 junt amb la meva germana Tresina.
La tardor és un fantàstic mirador per contemplar la bellesa de mil colors groguencs pintats el camí dels anys. Què albiro? Una vida, que ens ha donat i ens dona moltes oportunitats, i avui ens fa una mica més capaços de riure’ns de les nostres febleses. Admirem les primaveres i estius passats en el constant procés de mort i de vida, de pèrdues i de guanys, d’oblits i de records, de deixar enrere tot el negatiu per positivar de bell nou.

Fa molt de mal al cor escoltar dels companys: “Pel que faig en aquest món, ja me’n podria anar! Ja no serveixo per a res! Només soc un destorb per als de casa!”. Són com les lamentacions de Job, que s’agreugen quan, els que manen, enlluernats pel poder, remoregen mirant de reüll els ancians marginats: “Encara no es moren!”
No hem de veure la vellesa com una maledicció, una mala sort que ens ha tocat i de la qual difícilment ens podem desfer. El filòsof Miquel Colderam escriu: “Que la vellesa no ens faci més vells, com la malaltia no ens ha de fer més malalts.” L’important no són els anys, sinó com els vivim. La padrina, a qui porto la comunió en les festes més assenyalades de l’any litúrgic, m’emociona quan em parla de com l’estimen les seves filles i els nets, de com l’acompanyen, de com la comprenen i la cuiden. La padrina és l’alegria de la casa.

Poso la cirereta al pastís de tantes joioses sensacions quan, donant-li la mà, li confio: “Si Déu ens té en aquest món és perquè té una missió per a cadascú de nosaltres, sigui quina sigui la nostra situació, la nostra vida, la nostra edat, les nostres possibilitats...”
La Festa Magna que, un dia de la primera quinzena d’octubre, hem festejat joiosament durant tantes tardors als peus de la Mare de Déu de Meritxell i amb el dinar de germanor, les ballarugues o la partida de jocs de taula, celebrava que el treball de l’esperit, de l’ànim, de donar testimoni d’optimisme, de seguretat, de confiança en el futur, és més important que la feina de cada dia. És meravellós percebre el cussol que corona el Casamanya a tocar i poder cridar “hem fet el cim!”. Això sí, hi hem d’arribar amb un somriure als llavis!

La bellesa de la gran Gent Gran l’esguardo en els anys viscuts que ens ensenyen a relativitzar els problemes i ens allunyen de qualsevol fanatisme. Amb l’Evangeli a les mans llegim que ser intransigent és massa fàcil i presumir d’idees fixes és massa còmode. La filosofia que vaig estudiar amb mossèn Lluís Rourera ens deia: “Dubtes? Doncs existeixes.” Els anys han augmentat la capacitat humana de ser més humans. Dialoguem amb tothom. Escoltem tothom. Demanem perdó i perdonem sense preguntar gaire.
Observo els dinars organitzats per l’Associació de la Gent Gran de Canillo a Aina per festejar Nadal i la Pasqua. El que més interessa al convidat és com ens relacionem. Mentre dinem, uns escolars que celebren una convivència de Nadal Jove, em descobreixen unes de les virtuts que ignorava, la de la paciència i la de la tendresa. Un company canillenc, dos anys més jove que un servidor, em confia: “A tu, els infants fan que t’agafis més a la vida!”. Té tota la raó del món. Si oblidem que fórem nens ja seríem al cementiri. I afegeixo: “A més a més, no oblido la virtut de l’autoestima perquè jo soc la persona amb què m’ha tocat de viure tota la vida.”

M’encanta llegir l’evangeli a la missa de diumenge començant amb la frase: “En aquell temps...”. Des del mirador de la vellesa admiro i agraeixo els 55 anys i mesos viscuts a Canillo en el caminar dels quals he après a estimar la natura de muntanya, el valor de l’amistat veïnal i el valor de perdre el temps amb els amics i amb les amigues.
Canillo m’ha obert les portes de la contemplació. Quantes hores passades a l’Armiana, en la qual he celebrat misses per als ainistes abans d’enfilar el senderó de la Vall del Riu; i al Coll d’Ordino per deixar-me captivar per la posta de sol mentre reso les vespres amb els monjos de Montserrat gràcies a ràdio Estel, i al banc del capdamunt dels Plans on visualitzes tota la parròquia des de Meritxell, Prats, el Forn, Canillo... Fins a Soldeu arrecerat pels boscos i pistes d’esquí. He practicat l’esquí més per contemplar que per fer esport.

La dolça Mare de tots, la meva Confident, que enyora la Festa Magna a la seva casa, em somriu i em confia: “Contempla la meva cosina Isabel i el seu marit Zacaries. Ja veus, a la seva vellesa els arriba el fill profeta.”
Us prego que a cap padrí i padrina no els falti mai el seu àngel influenciador que els acompanyi en el camí de cada dia, per fer-lo en pau i goig.
Diari d'Andorra Twitter

Opinions sobre @diariandorra

Envia el teu missatge
HELISA - Gestor de continguts
© Diari d’Andorra
(Premsa Andorrana) 2005-2021 - C/ Bonaventura Riberaygua, 39, 5è pis - Telèfon : +376 877 477

Col·laboradors:

HELISA - Gestor de continguts