Ben fargats

Quan era (més) jove, vaig tenir la sort de participar en algunes campanyes arqueològiques. És, sens dubte, una de les millors feines del món: la combinació entre la picor intel·lectual de la descoberta, la incertesa sobre el que trobaràs, els reptes interpretatius i aquella sensació única de ser el testimoni d’un moment del passat del que n’ets l’intèrpret directe. Per això envejo tant els amics que acampen des de fa unes setmanes al Madriu, treballant sobre el jaciment de la farga, fregant els dos mil metres d’altura. Sí, és una feina físicament molt exigent –i més encara quan has de gestionar volums importants d’enderroc–, però la satisfacció a l’hora de veure’n els resultats és una cosa sensacional. Com sempre passa, hi haurà qui cregui que gastar ni que sigui un euro en aquestes elucubracions historicistes és llençar els diners, que bé podrien anar destinats a finançar uns pamets de rotonda. S’ha de dir i s’ha de dir més vegades: tot el que s’inverteixi en el patrimoni és poc.

La farga del Madriu va estar en funcionament entre 1732 (quan va néixer Haydn) i 1836 (quan els mexicans del general Santa Anna van pelar David Crockett a El Álamo). És un testimoni privilegiat del passat protoindustrial del país. Un país que els fargaires que hi treballaven als estius potser no reconeixerien, però que en el fons és el mateix: i si estirem i reforcem el fil que uneix el passat i el present podrem teixir el futur (en comptes d’anar-hi posant pedaços).