Quan hom fa obres, molesta. És així. Ara bé, tothom té dret a fer obres, només faltaria. Tenint en compte que vivim en societat, però, el deure de qui construeix és intentar pal·liar al màxim les molèsties a tercers que pugui ocasionar en l’exercici del seu dret a construir. Vaja, que si has de fer forats a casa, intenta no engegar el trepant a les set del dematí d’un diumenge. Dic això perquè enguany, l’inici de curs a l’acadèmia on estudio anglès està essent una mica atabalador. Resulta que a la parcel·la d’enfront hi estan edificant i hi ha una màquina perforadora que no para en tot el dia de picar amb un soroll eixordador. Amb les finestres tancades, fins i tot hem de cridar en algun moment perquè no ens entenem. Compadeixo sincerament els veïns que pateixen aquest temperi cada dia. El cas és que malgrat aquest terrabastall, l’obra en qüestió no té cap mesura de protecció sonora per intentar pal·liar una mica el patiment de veïns i passavolants. Diverses persones afectades han parlat amb les administracions competents per intentar que es prenguin les mesures oportunes per a la convivència, però la resposta del comú de la capital ha estat que ells no hi poden fer res. Així doncs, malgrat ser ells qui donen els permisos per edificar amb unes condicions concretes, s’autodefineixen en aquest cas com a administració incompetent. No són capaços ni de proposar una mediació per intentar buscar el bé de les parts, dels veïns i del constructor. Després ens sorprenem quan Batllia queda saturada de casos que amb una mica de mà esquerra es podrien resoldre fàcilment, i ens sorprenem també quan els ciutadans tinguin desafecció per la política...