Fragilitat

Temps era temps, quan encara no s’havia produït el big bang dels mitjans, entre ràdios i virtuals, els ambaixadors permanents visitaven l’únic diari. Així, el primer titular de la legació francesa (Gerard Julien?), en tertúlia a la redacció deia que el que més li havia sobtat d’Andorra era la fragilitat de la muntanya, que observava amb temença veient tant de roc amenaçador sobre la vall.

Alguns encara recordaran la caiguda d’un gran bloc sobre l’edifici El Bon Repòs, també del solà de la capital, que per sort no va fer més que un ferit.

Els darrers dies hem pogut llegir notícia d’esllavissades a Santa Coloma, just a una paret condicionada per a l’escalada i, com no, al rec del Solà. Els episodis piquen als reflexos de músiques en la memòria: La Trinca deia que les patates velles s’arruguen de pell. I Raimon, en els temps de les metàfores recordava els burgesos “Senyor Esteve i Senyor Gonsàles: la muntanya (per la dictadura) es fa vella”.

La nostra, la literal, ja ho és, de vella, com s’anomena també la Catalunya que ens envolta. I per això mostra tendència a ensorrar-se, a poc que ajudi l’aigua de la pluja, dissolvent, i més si es congela i esdevé falca separadora.

Govern i els tècnics especialitzats bé que s’esmercen a protegir els vessants amenaçadors, amb capes de ciment i, més sovint, amb xarxes. Però les reixes de filferro resulten sovint insuficients per aturar les roques que baixen empeses per les forces de la natura, que no tenen aturador. I si no ho creieu, bé que ho haureu comprovat amb tantes imatges de l’erupció a l’illa de La Palma.

Encara sort que, pel que sembla, no tenim volcans, ni tan sols inactius després de segles o mil·lennis, com els de la comarca de la Garrotxa. De tant en tant, ens sacseja l’alarma d’un terratrèmol, per sort generalment lleu, amb epicentre relativament proper. I més val no pensar-hi, pel risc evident que un fenomen sísmic al nostre subsòl comportaria.

Millor ni tan sols consultar un geòleg a aquest respecte. Més val mantenir la sensació de tranquil·litat general, començant per l’ordre públic que tant acostumen a valorar turistes i visitants, segons les seves respostes a les enquestes abans habituals.

Continuarem confiant en les mesures de les administracions, antiallaus –sort d’aquella evacuació d’Arinsal, tan a temps, l’any 96– i contra esllavissades, més freqüents sobre nuclis urbans i carreteres.

La seguretat, general o no tant, habitualment intenten garantir-la enreixant coses o persones. Tot i que no falten veus crítiques, que troben aquestes mesures de vegades insuficients, d’altres vegades ineficaces.

I sí, la nostra muntanya és de les velles. Amb l’atractiu, però, de les arrugues ben posades en tantes persones –seria igualitàriament incorrecte dir “dones”–que avancen fermes i admirades pels camins de la tercera edat.

Tanmateix, és ben sabut que no hi ha avantatge sense la contrapartida d’un perill. I en aquest cas, la fragilitat és la contrapartida de la bellesa del nostre paisatge.