La jornada que en l’Andorra agrícola i ramadera era el gran punt de trobada de tots els andorrans esdevenint l’acte polític, social, cultural, religiós i, fins i tot, comercial per excel·lència, el dia de la Mare de Déu de Meritxell, en l’Andorra d’avui –la constitucional, comercial, turística... en definitiva, adaptada als temps– no passa de ser un acte per a la classe política, els fidels religiosos i, en el millor dels casos, de trobada als berenadors si la festivitat no s’escau prop del cap de setmana i no hi ha oportunitat de marxar tres dies en la que pot ser la darrera escapada abans de donar per acabat el bon temps.
Ja fa anys que la festivitat de Meritxell se celebra des de la més absoluta indiferència per part de la majoria i que només els discursos dels polítics i el sermó del Copríncep episcopal generen algun tipus d’interès mediàtic i per a consum endogàmic.
Ni el centenari de la coronació canònica de la Mare de Déu de Meritxell, ni els cent anys que fa que va sonar per primera vegada de manera oficial –i subratllo oficial– l’himne nacional d’Andorra han provocat entre la societat andorrana una congregació patriòtica més enllà de l’esmentada dels fidels al Santuari i dels polítics. La resta d’andorrans a casa, o com a molt de graellades a l’aire lliure interrompudes per la intensa pluja de la tarda. No és cap crítica ni cap sentiment de nostàlgia. És una constatació. Un dia de festa obligat com aquest n’hi ha ben pocs al nostre país i cal aprofitar-lo.