No recordo quan vaig sentir la seva veu per primera vegada. Em va travessar com un llamp, escanyant-me la respiració, esgarrapant-me la pell amb un griu desprevingut i plaent. Des d’aquell moment, no vaig poder deixar d’escoltar-la en un bucle infinit. Una vegada i una altra. Percebia com la veu vellutada penetrava per tots i cadascun dels porus de la meva pell, em delectava a l’avançar en cada gir, en cada modulació, em rendia al plaer de deixar-me dur per cada ona sonora, abocada a un estat catàrtic i incontrolable. Els auriculars em permetien desconnectar de la realitat per submergir-me en aquella veu dolça, forta i profunda, cada cop més endins. No me’n podia estar; de casa a la feina, caminava al ritme d’una bateria sincopada que a cada batec em conduïa a l’èxtasi –oh si us plau, fes que no m’ho notin pel carrer... suplicava internament– mentre regalimava una ànsia incontrolada. No la podia deixar d’escoltar. Però el desig –irracional– em va superar i va estimbar les prudències i el seny. La seva veu va deixar de ser una via d’escapament mentre tornava a casa després d’un dia cansat de feina, per ser una necessitat imperiosa que posava d’amagatotis. Primer, amb sortides intempestives –i freqüents– al bany, després –a poc a poc– envaint tots i cadascun dels àmbits de la meva vida. Enganxada a una veu, a una il·lusió que em traspassava sense aturador fins a encastar-me contra la paret. Literal: tres costelles i un ull de vellut. El volum a tot drap no em va deixar sentir el cotxe que venia pel vial i ara soc a l’hospital, esperant-la –amb ànsia– al fil musical.