Creat:

Actualitzat:

Ahir va entrar en vigor el decret que obliga els conductors dels autobusos que ofereixen un servei públic a adreçar-se en català als usuaris. Aquesta notícia és com el gat d’Schrödinger, que és viu i mort a la vegada, pobrissó. Per una banda, la bona, és just i necessari que hi hagi certa pressió per assegurar la presència de la llengua del país en un àmbit tan visible –i tan sensible– per a la ciutadania. Per l’altra, la dolenta: és la constatació d’un fracàs, qui sap si d’un naufragi. En un país normal no farien falta gaires reglaments per garantir que quan pugis a un clípol i diguis “bon dia” el conductor et contesti “bon dia”, sense marrameus, sospirs de resignació ni males cares. Naturalment, els tebis i equidistants entonaran el mantra enfadós que les llengües serveixen per comunicar-nos i que és del tot indiferent quina es faci servir (sobretot si és la seva). Els rabiüts hi veuran l’ombra del papus habitual, els fils invisibles del contuberni judeocatalà. En el fons, és tot molt més senzill. Si no hi hagués hagut una claudicació col·lectiva en l’ús social de la llengua pròpia, no estaríem a punt de cantar-ne les absoltes ni caldria publicar al BOPA receptes de vitamines. Presoners d’un sentiment ancestral d’inferioritat, tenallats pel concepte absurd de la bona educació, aclaparats pel volum i l’ambició de les llengües properes –i la patxorra de molts parlants– cada vegada que renunciem a fer servir el català en una situació comunicativa normal se’n va cap a l’infern una animeta del purgatori –i d’allí ningú no en torna.

tracking