Obligatori obligar?

Ben mirat, és normal que ens costi. Fins no fa gaire, davant d’una epidèmia, una sequera o una guerra hi havia dues sortides principals: obeir i morir-se. Obeir perquè el poder era autoritari i el criteri personal ni hi era ni se l’esperava en l’esfera col·lectiva. Morir-se sense fer soroll, sense demanar explicacions al poder, perquè era la voluntat de Déu o la mala sort o el destí. Terratrèmols col·lectius sense rèpliques a l’edifici institucional. La consciència global no existia i, sense ella, tampoc no existien els reptes globals. Quan vam començar a plantejar-nos problemes que superaven les nostres fronteres, aquests s’abordaven com a problemes intergovernamentals, complicadíssims de resoldre perquè calia posar d’acord unes quantes desenes de governs.

Modifiquem ara aquest dibuix. Posem-hi un món absolutament interconnectat, on tots els reptes fonamentals són globals i només poden ser resolts des de la concertació col·lectiva. Afegim-hi governs democràtics, l’electoralisme pueril d’una bona part de les forces polítiques en competició constant, un individualisme en plena forma, un relativisme omnipotent, on tothom té la seva veritat, una dinàmica de construcció de bàndols i de bombolles impenetrables de què es foragita la més mínima intercomprensió i encara fenòmens com ara la reïficació de la recerca de la felicitat, la inflació de les experiències plaents i la hipervisibilització de la indignació per foteses, confonent incomoditats per vulneració de drets, tot plegat explotat i amplificat cada segon per mitjans i xarxes que duem a sobre.

Amb un panorama com aquest, la inacció (i la confiança en una mà invisible que no funciona) o la ineficàcia de les accions proposades (per tímides o per contestades, siguin quines siguin) seran la norma i el retorn de l’autoritarisme, una amenaça constant. Davant d’això, un repte polític majúscul: com conjugar la democràcia amb la imposició col·lectiva de mesures que sabem que són necessàries. El debat sobre l’obligatorietat de vacunar-se és una primera reflexió en aquesta direcció. Després haurà de venir el del decreixement, infinitament més important, ineludible i més complex, perquè no parlarem de concessions perquè la màquina rodi més sinó de grans renúncies perquè, a sobre, rodi menys.