La tribuna

Quan la muntanya ens crida

Avui, a la Coma del Forat, s’ha fet present el record a Bonaventura Adellach

Creat:

Actualitzat:

Avui, de bon matí, a dos quarts de vuit i set minuts, a la Coma del Forat, el record a Bonaventura Adellach s’ha fet present amb el raig de sol contingut i a la vegada projectat a l’escletxa del pic d’Arcalís. Com cada 7 d’agost des de fa una vintena d’anys, ulls humans rememoren els ulls d’aquells pastors que ja en els estius de la prehistòria es fixaven en la llum del sol penetrant l’alta roca llisa. Aquest any en què l’Adellach ja fa de pastor d’estrelles, la comunió íntima entre la seva muntanya solar i el seu record que allà dalt a la Coma del Forat ens hi acompanya, ens el fa sentir proper i a la vegada etern. Hi serà sempre l’Adellach allà dalt i en els tombs d’horitzó cimals, els que ens eleven físicament i espiritualment. Notem i tenim la percepció geogràfica, la que ens envolta i a la vegada, en aquell punt concret i geogràfic des d’on ens mirem les ondulants línies de conjunció entre la terra i el cel, notem també endins nostre, gairebé secretament, l’impuls atàvic de notar-nos vius i lliures enmig de la natura. És la crida de la muntanya que ens convida a respirar i a moure’ns, a caminar costa amunt, a flanquejar, a descendir, a seure, a contemplar.

Des d’aquest estiu també podem notar la crida de la munta­nya ben a prop del pic d’Arcalís. A septentrió i cap a ponent, volant per sobre el planell dels Orris, al pic de Peyreguils, el mirador i rellotge solar de Tristaina ens crida, ens atrau. I cap allà dalt ens encaminem. Per pujar-hi, a peu, en llarga ascensió des del Castellar per les marrades del Bruig, o amb la comoditat que l’estació d’esquí d’Arcalís ens permet, agafant el telecabina de Tristaina des de l’Hortell i un cop al planell dels Orris el telecadira de Creussans. Ara que dic de pujar-hi a peu, l’altre dia em va trucar el bon amic Ramon Closa i Boixadera, de Ponts, excursionista i alpinista de la vella escola, amb moltes travesses i ascensions pel Pirineu i els Alps a l’esquena, estivals o amb esquís, i amb aquella visió de la munta­nya feta d’estima i de respecte, de coneixement. Recordo amb ell una ascensió al pic de Sotllo, des de Broate, i la tempesta de llamps i trons que de baixada ens va agafar de ple. Allà te n’adones de l’experiència i del seny de l’excursionista avesat a l’alta muntanya. Amb el Ramon Lluís també recordo ara les excursions gairebé camp a través, o barrancades a través, a esporret, enmig de garrics, arços i argelagues, pels trencats i aspres fondals del Forat de Buli i les Cots, Galleuda, Carreu..., a la capçalera de la Baronia de Rialb. I aquell pioner i agosarat descens pel riu de Gavarra, ja fa ara quaranta anys, amb el Ramon Lluís i altres companys de Ponts: el Carabassa, el Tugues, el Guiu.

Us deia, feta aquesta pausa geogràfica-excursionista, aquest record sentimental, que al capdavall dels anys això és el que queda i dona valor a la vida i a l’amistat, que el Ramon Lluís de Ponts em va trucar l’altre dia per demanar-me què em semblava el mirador de Tristaina, perquè hi volia pujar un dia. I li vaig dir que jo encara no hi havia pujat, que ho vull fer a final d’agost, el dia 25, data en què mossèn Cinto arribava a boca-foscant a Andorra pel port de Creussans, que just queda a no-res del pic de Peyreguils. Li vaig dir que segurament de pujada agafaria el telecabina i el telecadira i que la baixada la faria a peu, seguint les passes de Verdaguer, justament la ruta marcada pel comú d’Ordino des del port de Creussans. I també li vaig dir que per altres amics que hi ha pujat, diuen que és un bell mirador, no tan sols de la banda de Tristaina i el país d’Andorra sinó també, com que és situat al fil de l’aiguavessant amb la vall de Solcèn, cap al massís d’Estats i de Montcalm. I, és clar, amb l’al·licient afegit del rellotge solar, un efectiu homenatge a Bonaventura Adellach i als seus estudis del pic d’Arcalís, documentats juntament amb el Jaume Riba, sempre present també en aquelles delitoses i airoses alçades.

Quan la muntanya ens crida hi hem d’anar. La iniciativa del mirador i rellotge solar de Tristaina, pensada i ideada pel Joan Viladomat i materialitzada juntament amb l’arquitecte Toni Riberaygua i els enginyers Sergi Riba i Lluís Moya, inaugurat fa just un mes, ha resultat un èxit i atreu molta gent, milenars, que hi puja a gaudir i a eixamplar aquells horitzons íntims, geogràfics i sentimentals que portem a dins. És un motiu més per valorar el patrimoni natural andorrà, que comença o s’inicia als cursos baixos de la Valira quan arriba a la Farga de Moles i acaba o es completa als pics i a les carenes. I allà dalt –tot i recordant l’estimat Manuel Anglada– com deia ell, serra-serrant aiguavessant pels camins del món i de la vida.

tracking