Infants i esport de competició

En el Jocs Olímpics de Tòquio hem vist com una adolescent de tretze anys, la Momiji Nishiya, feia història en guanyar la primera medalla d’or olímpica femenina d’skate, acompanyada de la brasilera Rayssa Leal, també de tretze anys, i de la japonesa Funa Nakayama, de setze. En una modalitat que s’estrena en el Jocs i que vol connectar amb el públic més jove, aquest ha estat el podi més jove de tota la història olímpica i la part positiva de l’esport de competició en esportistes tan joves.

Malauradament també tenim notícies d’índole negativa com la mort del jove pilot de motos de catorze anys Hugo Millán en una cursa de l’European Talent Cup. Sense ser tan greus, hi ha exemples d’esportistes que van començar molt joves que estan fent públics els seus problemes de salut mental com la tennista Naomi Osaka, que va renunciar a competir a Wimblendon (es va convertir en professionals als tretze), o la gimnasta Simone Biles, que s’ha retirat temporalment del Jocs (està entrenant des dels vuit anys i competint oficialment des dels tretze).

Els avantatges de la pràctica de l’esport des de ben petits són molts i així s’estableix en la Convenció sobre els drets de l’infant. El joc i l’activitat física ajuden al desenvolupament psicoemocional, cognitiu, físic i social i, a més, s’aprenen valors com la col·laboració, la disciplina o l’esforç. Però també té efectes negatius com la imposició de l’esport per part dels adults, la baixa monitorització per part de professionals o l’excessiu temps d’entrenament. Segons el grup de treball d’activitat física i esport de la Societat Catalana de Pediatria, “com més precoç s’iniciï l’especialització d’un esport determinat, més gran serà el nombre de lesions i seqüeles que comporti la pràctica esportiva específica, a curt i llarg termini”.

M’agradarà saber la vostra opinió sobre com buscar l’equilibri entre l’esport de competició i els nens i les nenes que el comencen a practicar tan aviat.