No puc

No puc. És una frase senzilla, fins i tot elideix el subjecte. És breu (cinc lletres) i és molt senzilla d’entendre. La podríem enriquir amb termes tècnics –ansietat, depressió–, podríem detallar símptomes, enriquir la descripció, esmentar la manifestació més extrema experimentada fins ara, podríem recórrer a l’argument d’autoritat –m’ho ha diagnosticat la Dra. W.– i fins i tot enumerar la medicació receptada. Definitivament, però, és una frase que no requereix un complement. S’entén bé tota sola, s’hauria de poder entendre tota sola: no puc.

El cas és que si comencem a introduir-li complements o subordinades, la frase es complica innecessàriament perquè un cop superades totes les giragonses gramaticals, acabem al cap del carrer, perquè la cosa –de debò que és molt senzilla d’entendre– és que no puc. Però si voleu, fem la prova. Tot i que hauria de poder –perquè ja he pogut abans amb coses similars, amb coses molt pitjors fins i tot; perquè, de fet, no soc ben bé capaç d’expressar què és allò amb què no puc– el cas és que... no puc. Ho veieu? Però podem seguir. Hi poso ganes, hi poso voluntat, m’hi esforço, soc capaç de racionalitzar que no és gens difícil, però tanmateix, no puc. Sé que ho tinc tot per poder amb tot i més, sé que soc un privilegiat, però no puc. No poder m’enrabia, em fa sentir culpable per la gent que deixo tirada, per la gent que faig patir, per com decebo i per com esmicolo expectatives, per la imatge que s’enduran de mi, ho provo un cop més, però no, no puc (de fet, ara encara puc menys). Sí, ahir vaig tenir un bon dia, vaig riure fins i tot, se’m veia bé, tothom m’ho deia, i vaig poder durant una estona i, tot i així, avui no puc, ara no puc.

No insistim més. Podríem també furgar en les causes, en detonants, en gotes que fan vessar gots, podríem entrar en comparacions –conec algú que...– o activar la moviola o el VAR a la nostra història recent –i llavors aquell dia va ser perquè..? Podríem fer-ho, però no cal. Perquè hi ha una alternativa molt més senzilla, una solució optimitzada gramaticalment i humana: conformar-nos amb la versió breu. I si la Simone Biles o qui sigui ens diu: “No puc”, correspondre-li amb una fórmula d’una brevetat similar. “Què puc fer per tu?” no és una mala opció. De fet, rima i tot.