Dia de descans

Després de l’infern de Beixalís (mai no hauria pensat que algun dia acabaria escrivint això: infern-de-Beixalís) avui els ciclistes descansen. Fa una mica de ràbia, el sàbat de l’escamot, que talla el ritme i elimina l’èpica. No sé què deuen fer, avui, els esforçats de la ruta, la serp multicolor. Potser han aprofitat per escalfar pel nostre territori ciclista, han anat a Caldea, o de xòping, o han visitat els tresors de l’Espai Columba. Però, d’acord amb els nous aires puritans que bufen, segur que no n’hi haurà cap que repeteixi la proesa del gran Jacques Anquetil, en l’edició del Tour del seixanta-quatre (la darrera de les cinc que va guanyar). Anquetil, també en dia de descans, va participar en una costellada a Encamp auspiciada per Ràdio Andorra, i no només va devorar caragols i espatlles de corder, sinó que també va fer baixar alguna gerra de sangria. El vident Bellini, que publicava les seves prediccions al France Soir, havia advertit d’una caiguda mortal a la catorzena etapa. Anquetil, que era tan bon vivant com supersticiós, no estava en les millors condicions, i els rivals —Poulidor, Bahamontes i Jiménez— ho van aprofitar per marcar diferències i atacar. En la pujada al port d’Envalira, Anquetil va perdre quasi sis minuts. El director d’equip, Raphaël Géminiani, el va esperonar, i durant un suïcida descens entre la boira se la va jugar: seguint els pilots dels vehicles, només va frenar dues vegades. A l’arribada a Tolosa havia tret a Poulidor dos minuts i mig. Pobre Pou Pou, l’etern segon.