Les cebes del Lluís

Fa només quatre dies me les mirava al seu hort. Les devia haver regat a primera hora del matí perquè la ratlla de la terra molla era ben marcada al cavalló. Vaig pensar que el Lluís encara les volia més grans, tot i ser ja grosses i tenir bona presència. A punt fins i tot vaig estar de trucar-li per telèfon i dir-li: “Quan les arrenquis ja me’n deixaràs tastar una”. I ell, generós com sempre, m’hauria dit: “Prou, home, prou, i dos i tot”. Avui les cebes del Lluís, i les patates, i els apis i fins i tot l’aigua de la Bordonera que tanta vida dona als horts i a les hortes d’Organyà el troben a faltar. Dimecres, després d’anar a buscar el diari, va seure a casa seva i ja no es va tornar a alçar. Si no hagués marxat, enguany hauria fet vuitanta anys i els hauria celebrat amb aquella manera de fer seva vital, sempre mostrant interès per les coses. Els hauria viscut com a pare i encara més com a padrí que et mostra cofoi els dibuixos dedicats per la quitxalla. De ben segur que els petits de Cal Nadal el recordaran i el sabran reviure, sigui a l’hort, sigui als Vinyets o sigui allà dalt a Ares, en aquella solitud d’Ares que tant ens omple sempre i d’on provenen els Nadal d’Organyà.

I serà a Ares on aniré a trobar el Lluís una tarda d’aquest estiu. I amb ell fitarem amb paraules i noms les trencades i marxarem temps enrere, mirant-nos mig estranyats, sí, però doblement admirats, com la ferrenya gent de la prehistòria atarteren cerimoniosament rocs sepulcrals a la Moixella; i també veurem passar, a les darreries d’hivern, ben arrenglerades, tirant solà avall cap al Vilar, files de legionaris romans amb Gai Juli Cèsar al capdavant, a qui saludarem en persona en aturar-se a beure a la Font dels Cóms. Encara el sentim, com si fos ahir, en reprendre la marxa i girar-se cap a nosaltres alçant un braç i assenyalant Sícoris avall: “Nix liquescit Pyrenaeum ante portas Ilerdensi!”, que el Lluís de seguit endevina què vol dir: es vol plantar a les portes de Lleida abans no fongui la neu del Pirineu. I ara -som a primeries de segle XI- venint-nos de cara, primer uns carismàtics monjos de Sant Serni de Tavèrnoles tornant de Gualter i després una colla de cerdans cepats que traginen oli de Marcovau, se’ns aniran apropant i amb més set i una mica més de cansament que no pas les tropes romanes degut a la llarga pujada des del Vilar, també se sadollaran i reposaran a la font. Però allò que més veurem amb el Lluís asseguts a les blanquinoses llenasques d’Ares i fent-nos aturar el temps amb un bri d’espígol als llavis amorós a la narina, allò que veurem i notarem ben endins del cor seran ovelles i pastors: el seu padrí i el seu pare amb el ramat de Cal Nadal engegant per sobre els Pelats i de dret cap al Cap del Ras i les bordes d’Ares a conlloc amb el Durich. El Lluís m’explicarà històries de llamps i de llops, de quan no paraven mai i de les dures feines i dels treballs i també de quan, entrat el segle passat, baixen família i ramat des d’Ares a viure a Organyà i ja afincats obren carnisseria, la carnisseria de Cal Nadal, on gent d’Andorra va parar a comprar bon corder durant anys, com també en altres carnisseries i cansaladeries que donaren i donen anomenada dominical a la vila ganxa: Colomera, Caballol, Pauet, Rocamora, Obach, Espuñes.

No sé si hi heu pujat mai, a Ares, al poble deshabitat d’Ares. Tot i tenir només un grapadet de cases amb més esberles i trapals que no teulades, guardades per l’església de Sant Bernabé, és un dels airosos racons de la comarca de l’Alt Urgell que té més caràcter, fet de pedra i de cel. Allà dalt, a 1.400 metres d’altura, ens ofereix als seus peus, en vista neta i directa, tota la vall de Cabó, municipi al qual pertany. La vall, que és bressol i també la llarga capçalera de roca i estimballs que arrenca a Santa Fe i segueix encrestada i sobirana fins al Cap de Boumort, l’apamareu en vol d’àliga i us deixareu portar curiosos per la verdor dels camps dels fondals, pels capcirons dels tossals xicarrons, pel puntejat ben disposat d’ametllers, vinyets i olivars, per la neu arrapada a la roca obaga, per la garriga assolellada, pels fils d’aigua que, pausats i silents, s’escolen cap al Segre, pels aires nets i per la pau solitària gustosa d’anar a trobar-la. En la pau d’allà dalt a Ares hi sé ja el Lluís Nadal Porta; i li sento la veu, i em diu, mig estirant-me les orelles, que a veure si endreço el vinyet de Cantagralles, tal com ell va endreçar -i amb quina estima i primor- el seu. I a Organyà, a l’hort que li era distracció i lleial record als avantpassats, el veig feinejant, mirant-se les cebes, les cebes del Lluís que aquest any seran arrencades i guardades i, quan sigui, amanides amb més amor i sentiment que mai.

Gràcies, Lluís, per la teva amistat.