El salconduit

Vam sortir de la plaça de toros ben contents. Sense orelles ni cua després de la faena, però brandant un document vagament oficial on se’ns deia quina vacuna havíem rebut, en quines dates havia estat administrada i de quin lot procedia. El paper no era pas gaire bo, un d’aquells reciclats que són el malson dels arxivers, perquè duren un sospir i al tercer dia es converteixen en pols. Però estava escrit en quatre idiomes (amb la proverbial insensibilitat cap als accents dels cognoms) i el validava un segell oficial, una mica esvaït, tot sigui dit. Res que un nebot o cunyat mitjanament traçut i armat amb un Photoshop pirata no pogués falsificar en cinc minuts a la taula de la cuina. No és que sospiréssim per un document en vitel·la, cinta de seda i lacrat amb segell reial, però ha estat massa gran l’esforç que ha fet l’Estat andorrà per vacunar-nos a tots per acabar-ho despatxant amb un certificat escàs des del punt de vista diplomàtic. Se’ns diu que, tot i que els processos per aconseguir l’homologació oficial per a la UE poden allargar-se encara un mes (ai, la burocràcia, que se’ns menjarà de viu en viu), hom pot presentar-se arreu d’Europa amb el paperet. No seré pas jo qui ho posi en dubte, però hem de tenir en compte el factor humà. Cal admetre que fins i tot en fronteres no gaire llunyanes l’exhibició d’un passaport andorrà pot generar, encara avui, dubtes i suspicàcies. El típic Where is Andorra? En aquesta qüestió, com en tantes d’altres coses de la vida, s’imposa un acte de fe i el joc excitant però sempre perillós de la ruleta russa.