Creat:

Actualitzat:

Qui tingués divuit anyets acabats de fer, un Golf TDI de segona mà, permís de conduir calent a la cartera, ganes de gresca i cent duros a la butxaca. Viure al límit i no malbaratar ni una hora de festa fins a petar-ho tot: aquesta és la consigna. Des del Roser d’Ordino, a les festes majors que, com si passéssim el misteris del rosari, s’aniran encadenant com jornades de lliga al llarg de tot l’estiu: Canillo, Sant Julià, Escaldes, Andorra la Vella, Encamp, la Seu… Als que a les onze ja som al llit i ens llevem a punta de dia, com les gallines, aquesta devoció a la marxa ens pot provocar una mandra còsmica: ens haurien de pagar (i molt bé) per tornar-hi. Però és de justícia recordar que un dia també vam ser joves. Des de la distància, queda una brasa encesa que recull aquella sensació que érem immortals, que teníem l’obligació d’escurar-ho tot i que no hi havia cap consciència, cap control i molt poca responsabilitat. Després, a poc a poc, aquella fúria adolescent es va anar apaivagant, i la substitueix un estat d’equilibri i contemplació, gairebé de mestre zen. Avui, és clar, m’esgarrifen alguns records, de fa molts anys –al segle passat!–, en un món on es fumava als bars i ens comunicàvem exclusivament per via analògica. Què hauria fet, avui, aquell jo (moderadament) esverat que vaig ser als vuitanta? Molt senzill: l’animal, l’incívic, el rebotat, el transgressor, el que en sap més que les autoritats (ara les sanitàries). Em reconec en el jovent d’avui però sé que no és excusa i que no es pot matar tot el que és gras.

tracking