Jo em pensava que els conceptes de sexe i de gènere eren equivalents. Si ens plantegem entendre i comprendre una de les últimes lleis votades a Espanya, el meu imaginari s’estavella en mil trossos. Dins del col·lectiu LGTBI, on per definició i amb tota llibertat hi tenen cabuda tot tipus d’individus, practicant relacions personals i comportaments sexuals lluny dels heterosexuals, s’han ultrapassat i es defineixen en el catàleg legal “les persones trans no binàries, que no s’identifiquen ni com a dona ni com a home, la identitat de gènere, que pot o no correspondre amb la identitat basada en el sexe al néixer, l’autodeterminació del gènere, que és el reconeixement de la pròpia identitat de gènere, lliurement manifestada, la intersexualitat, que és una presència de característiques orgàniques d’ambdós sexes en un mateix, la violència intragènere, que és la violència domèstica que es dona, en el si de relacions afectives i/o sexuals entre persones del mateix gènere, el cisgènere, que defineix als individus quina identitat de gènere no correspon al seu fenotip sexual, la progenitora gestant, que és una viuda, la cònjuge gestant, que seria una mare”. Em preocupa que aquest vocabulari legal retorçat pugui aterrar algun dia a Andorra. Penso que la sexualitat de les persones no ha de requerir el reconeixement dels altres, i que cadascú la practiqui a l’esfera privada sense el neguit que l’entenguin. Alguns, però, insisteixen a expressar-se en una desfilada Pride. A mi no m’amoïna gens, sempre que no s’alterin els elements urbans normatius com, per exemple, un pas de vianants!