Agafant aire

El comú d’Andorra la Vella ha presentat un anunci promocional, que serà emès per les televisions veïnes i que els impacients poden recuperar fàcilment a la web del Diari. He fet un experiment: sense veure’l, abans me l’he imaginat. Com que no hi ha testimonis, prego que confiïn en la meva paraula. Què s’hi veu? Una parella feliç. Potser amb criatures: això és opcional. Mengen en algun lloc bonic i beuen vi o Corpinnat en copes fines de cristall. Hi ha imatges de plàcides passejades per les muntanyes, bosses amb compres i botigues refistolades. També hi ha una veu en off, seductora, que insisteix a subratllar els plaers vistos a les imatges i n’assenyala l’objectiu: la parròquia de la capital. I m’hi jugo un pèsol que tota tota la locució està feta en un primorós català oriental, farcit de vocals neutres en tòniques i àtones, amb les os àtones neutralitzades en sòlides us. Em trec la bena dels ulls. Com serà? Bingo. Exacte, clavat. No havia predit el factor selfie, que ja no pot faltar. Suposo que els creatius saben el que fan i ajusten el contingut a les expectatives del client i al target, altrament dit públic objectiu. Però he de dir que m’ha sabut molt greu el factor accent. L’any passat un altre anunci, em sembla que d’Andorra Turisme, queia en la mateixa contradicció. Cap de les justificacions possibles (disponibilitat de veus, que els receptors de l’anunci siguin, majoritàriament, catalanoorientals) em sembla raonable. Si no som capaços de vendre’ns amb l’accent propi, que és tan genuí com el Comapedrosa, és que estem pitjor del que sembla.