Andorra, 'quo vadis'?

Sempre tenim el defecte de personalitzar i singularitzar les entitats superiors a nosaltres, i sens dubte el nostre país ens transcendeix, però no hem d’oblidar que un país no és res sense la seva gent, per tant (i aprofitant la llicència de la famosa pel·lícula) reformulo la pregunta: on anem els andorrans?

Continuant amb els exemples de la literatura i el setè art (a risc de saber que qui molt cita té poc a dir), faré menció de l’episodi, escrit per Lewis Carroll, d’Alícia i el gat de Cheshire, en què Alícia interpel·la el gat per saber quin camí ha de prendre, però sense saber on vol anar. I aquesta és la nostra gran qüestió: on volem anar?

No entraré a discutir quin és el bon model de país per a nosaltres, perquè existeixen moltes opinions i totes tenen bones argumentacions a favor i en contra, jo tinc molt clar el meu, però segur que n’hi ha de millors, o almenys diferents, igual de vàlids.

La qüestió de fons és saber si l’entitat superior, el país, que formem tots, té igual de clar quin és el seu model i aquí sorgeixen els meus dubtes, més que seriosos.

Molt s’ha escrit darrerament sobre fets puntuals que poden alimentar el tema principal d’aquest escrit, queixes per edificis descomunals, infraestructures sobredimensionades, línies de paisatge visual alterades, boscos i valls destrossades per ginys volants, terrenys geològicament inestables requalificats... però, sempre hi ha arguments a favor i en contra i tots amb línies de raonament perfectament justificades, la qüestió de fons és si tots parlem del mateix.

Posem un model basat en la natura i esports, per exemple (crec que es nota que aquest és el meu preferit), per reforçar-lo i amb molt d’encert contactem amb la Unesco per declarar-nos part del patrimoni natural mundial i llancem campanyes de comunicació per explicar les nostres excel·lències, que les tenim i abundants! Fins a aquest punt només cal felicitar els gestors, tot perfectament coherent, però... (malauradament sempre hi ha peròs) vet aquí que alguns governs locals decideixen variar les regles de construcció, tot el treball fet es converteix en paper mullat...

Podem argumentar que hem d’especialitzar sectors del país en centres econòmics i financers i altres en sectors naturals, tipus Suïssa i Liechtenstein, encara que un té molta més superfície i l’altre valls menys enclotades; doncs decidim-ho i fem-ho, i siguem coherents en aquesta línia de treball, sense modificacions posteriors.

Som un país petit. Un company canadenc sempre em feia la broma de comparar-nos amb un barri de Mont-real, som pocs i fins fa uns anys teníem clar que l’ens superior –país– el formàvem tots, més dubtes m’arriben que això sigui el cas ara i que estiguem caient a enaltir les actituds individualistes i de profit propi.

Girant l’orientació de l’escrit cap a les persones, he de fer recordar que sempre diem que volem atreure coneixement, llocs de treball d’alt valor afegit i baixa contaminació. El model en un principi sembla coherent, sempre que no oblidem que també tenim talent nacional i altres joves que estan en vies de ser-ho, hem de pensar en un país que no deixi de costat els seus nacionals. És cert que tots tenim i provenim en més o menys grau de la immigració, una immigració que va ser per necessitat de mà d’obra en el seu temps i sobretot de veritable integració.

Històricament Andorra sempre ha sabut aixoplugar la seva gent i sobretot conservar el seu caràcter muntanyenc, esperem que en el futur sigui el cas, malgrat que les perspectives que es veuen no van en aquest camí, incloent accions realitzades per la pròpia administració.

Al principi del meu escrit he remarcat que un país no és res sense la seva gent i he guardat per a la fi aquest fet i una gran pregunta: estem construint un país on puguem viure els andor­rans? També tinc en aquest cas dubtes més que seriosos. Les iniciatives de construcció actual tenen sovint l’etiqueta de luxe, podrem viure tots els nacionals en un país de luxe i en conseqüència de gran cost? Quedarà Andorra únicament i exclusivament dedicada a estrangers i alguns nacionals benestants?

La conclusió és que no es pot nedar i guardar la roba, ni fer preguntes d’Alícia al gat de Cheshire. Hem de definir un model de país estable i coherent, com a mínim a mitjà termini, consensuar-lo i seguir-lo escrupolosament.

Estem tots al mateix vaixell!

*Xavier Palacios-Albacar, Enginyer superior de telecomunicacions especialista en bioenginyeria