La tribuna

Remy De Gourmont, l'observador sagaç

Periodista, assagista i crític d’art avui injustament oblidat

Creat:

Actualitzat:

Remy de Gourmont (Bazoches-au-Houlme, 1858-París, 1915), periodista, assagista i crític d’art avui injustament oblidat, per la seva vàlua ocupa un lloc destacat en el riquíssim univers de les lletres franceses del pas del segle XIX al XX. Va dedicar 25 anys de la seva vida, juntament amb Alfred Vallette, a la transcendental revista i editorial literària Mercure de France, actualment propietat de Gallimard. Admirat per Gide, Camus i Sciacia, Apollinaire va escriure d’ell: “L’estimem perquè s’avança a totes les nostres idees de llibertat. S’anticipa als odis que sentim... I aquest poeta incomparable s’ha entestat a expressar senzillament en prosa les raons dels nostres sentiments.” I, efectivament, encara que fill de l’escola simbolista, va preludiar la revolució estètica del segle XX. Abeurat en les ufanoses fonts de Montaigne i Diderot i devot de Flaubert, i Mallarmé (i en la vellesa, de Voltaire), escrivia amb claredat, finesa i naturalitat, propietats que defineixen les plomes més grans. Una greu malaltia de la pell, que li va desfigurar la cara en la seva joventut, va condicionar-li la vida: el va afaiçonar com un personatge tímid i poc sociable, infatigable rastrejador dels bouquinistes dels molls del Sena.

Entre les seves obres figuren les novel·les Merlette, Sixtine, Una nit al Luxemburg i la monumental Promenades littéraires. Va destacar, juntament amb Antoine de Rivarol, en el conreu dels aforismes, molts d’ells recollits en el llibre Passos en l’arena. Són perles intel·ligents que a vegades tallen com els diamants.

–“La tradició? És clar, la tradició. Però no creus que hi ha un començament per a tot, inclosa la tradició?”

–“Déu té els seus cortesans; com els reis, com els poderosos.”

–“Aprendre per aprendre és potser tan groller com menjar per menjar.”

–“Un imbècil no s’avorreix mai: es contempla.”

–“Què és la vida? Una continuïtat de sensacions. Què és una sensació? Un record. No vivim: hem viscut.”

–“La modèstia és una tímida confessió d’orgull.”

–“Per ser veraç, una novel·la ha de ser falsa.”

–“La felicitat, com la riquesa, té els seus paràsits.”

–“Hi ha una simulació de la intel·ligència, com hi ha una simulació de la virtut.”

–“El poble pot fer revoltes, mai revolucions. Les revolucions sempre venent de dalt.”

–“S’ha observat que els metges més estimats pel públic són aquells que a menors talents afegeixen majors astúcies.”

–“Els cors vulnerables davant l’àcid de les llàgrimes humanes estan condemnats a totes les derrotes, perquè les llàgrimes veritables són abundants, i les falses són diluvi. Desconfiar de les falsificacions.”

–“Eren universitaris Moisès, Homer, Esquil, Shakespeare, Cervantes, Cristòfol Colom? Quin doctor, quin metge, quin enginyer, quin erudit podria comparar-se’ls?”

–“És possible que el tret característic del geni sigui la permanent improvisació.”

–“Moltes persones que, això no obstant, són intel·ligents es preocupen molt més del que diuen els homes que del que aquests fan.”

–“Entre la tendresa i l’amor hi ha la mateixa diferència que entre un fenomen físic i un fenomen químic”.

–“Si no tingués l’instint animal, l’home, amb tota la seva intel·ligència, faria en el món un deplorable ridícul.”

–“El sacrifici és apreciat sobretot pels que se n’aprofiten.”

–“La gent se sorprèn que els filòsofs no puguin convertir-se en polítics. No obstant, no hi ha res més senzill d’entendre: el filòsof ho sap tot i acaba convençut que no sap res; mentre que el polític no sap res i fa creure que ho sap tot.”

Ah, els polítics...!

* Joan Ganyet i Solé, arquitecte

tracking