Un acte de desesperança

“El suïcida estima la vida. L’únic que passa és que no accepta les condicions en què se li ofereix.” Una frase que trobo antològica i que correspon al filòsof germànic Arthur Schopenhauer (del segle XIX). En parlo perquè som davant d’un tema soterrat, oblidat i força incòmode. Déu sap on miren els dos governs que ens toca suportar (central i autonòmic). Faig servir aquest verb atès que palesen un desinterès absolut envers la problemàtica real de la gent del carrer.

El suïcidi esdevé tema tabú per al nostre món. Ja és dissortadament la primera causa de mort, després de les defuncions per motius naturals. Ens fan campanyes per prevenir els accidents de trànsit o per prevenir la violència de gènere. On són les campanyes contra el suïcidi? Potser existeixen, però jo no les veig… No en parlo en abstracte. Conec quatre o cinc casos reals de persones que han passat per aquest tràngol. Un curtcircuit cerebral que no implica ni covardia ni valentia. Solament escenifica que qui ho fa està malalt i se l’ha d’ajudar. Abans i sempre! La prevenció és del tot cabdal.

Sempre he qualificat de genial el títol triat per a un llibre –sobre el tema que ens ocupa– de la dècada dels vuitanta. Els seus autors (Salvador Cardús i Joan Estruch) van fer palès tot el seu sentiment i finesa subtil: Plegar de viure. Ja val la pena que tots aquells que poden, perquè remenen les cireres, incorporin l’anàlisi i presa de decisions reals, concretes i urgents envers tot plegat. Ja n’hi ha prou de restar amb els braços plegats. Els fets són greus i cal afrontar-los.

La tornada a la realitat normal en un entorn advers i desgavellat com l’actual i la incertesa econòmica són factors que afecten i fan trontollar la salut mental de la població… I de quina manera! Em pregunto com és que la classe dirigent es comença a plantejar –ja era hora!– la problemàtica de l’eutanàsia. Són uns quants països europeus que ens passen la mà per la cara, de fa temps. Per la mateixa regla de tres, quan hem convingut atendre individualment casos en una decisió tan dràstica, què ho fa que ignorem el suïcidi?

Un altre pensador posterior –alhora novel·lista i periodista– que va seguir bastant la línia d’en Schopenhauer fou Albert Camus. D’ell és aquest pensament: “Tan sols hi ha un problema filosòfic veritablement seriós… El suïcidi.” D’acord, doncs, amb el que he anat comentant, què espera la classe política espanyola i catalana? Tal vegada en prendran nota la setmana dels tres dijous?

Crec que som davant d’un clau mal reblat. Cal picar-hi fort, sense defallir. Massa sigil, fal·làcia i hipocresia! Si els que han de veure-ho passen de tot, faré de paparra i de mosca collonera fins que es donin per assabentats. Encara que només sigui el meu sentit record i la meva humil contribució a la causa –entre d’altres– d’en Sebastià, en Jordi, en David, en Manel... i tants i tants d’altres.