x

Ens agradaria enviar-te les notificacions per a les últimes notícies i novetats

PERMETRE
NO, GRÀCIES
Compartir
Accedir
Subscriu-te Iniciar sessió
Buscar
DIARI D'ANDORRA DIARI D'ANDORRA DIARI D'ANDORRA
DIARI TV
Foc i lloc

'La charrette bleue'

Actualitzada 10/06/2021 a les 06:05
Fa dies que tinc al cap un llibre de René Barjavel titulat La charrette bleue, la història d’un nen de fa un segle. Des de la seva mirada, tot és una reflexió d’innocència per a un món de bogeria adulta. Davant meu desfila una munió de gent, un horitzó de paisatges rurals, amb olor de lavanda i de pa acabat de llevar, de dones darrere els finestrons i d’infants amb els genolls pelats, d’un nen peixat amb llet que no és de vaca, un animal que “agitait mollement un longue queue et regardait avec un oeil idiot”. Davant meu desfilen totes les vaques de la meva vida: des de les de la Carme de Sant Pol fins a les que des de casa, a Encamp, veig cada dia al prat de l’Areny. Amb una mirada idiota.

I passa el temps, passa la vida. El nen mira l’anar i venir de la cadena que formen les formigues d’un formiguer i, de tant en tant, els posa un branquilló, una mosca, al mig del camí. Una altra vegada mirada de nen, reflexió d’innocència. Quants corriols de formigues ens hem entretingut a mirar a la vida? Quantes vegades, avui encara, em distrec amb el corriol de formigues humanes que van i venen? Quantes vegades m’he sentit formiga que va i ve per un corriol segur, après, i la vida, de cop i volta, m’hi ha deixat un branquilló al mig i m’ha sorprès? I, més enllà del carrer, dels genolls pelats, de la llibertat absoluta només frenada per la protecció dels adults, arriba l’escola, una escola fosca, tenebrosa, tediosa, avorrida, incomprensible. Per sort, després de classe, encara hi havia papibous al Daró, cucs de seda alimentats amb les moreres de la plaça Nova i quiquiriquics als marges dels camins. I, de sobte, una reflexió sufí: “Il existe toujours sur terre quatre mille personnes qui sont des saints sans le savoir […]. Je le crois.” Jo també. I sort n’hi ha, que hi són! Quatre mil? Dues? No sé quantes n’hi ha en cada moment, però n’hi ha. Pobre món, si no hi fossin! La vida passa i el nen va creixent, però tot s’acaba amb la mort anunciada de la mare: “Ici se termine mon enfance.”

I el carro blau al fons de l’ànima. Us ve de gust llegir-lo? Va, comencem: “La rue Gambetta est déserte.” El francès flueix, les pàgines passen dolçament, a poc a poc, com l’olor dels caramels d’eucaliptus...
El més...
Diari d'Andorra Twitter

Opinions sobre @diariandorra

Envia el teu missatge
HELISA - Gestor de continguts
© Diari d’Andorra
(Premsa Andorrana) 2005-2021 - C/ Bonaventura Riberaygua, 39, 5è pis - Telèfon : +376 877 477

Col·laboradors:

HELISA - Gestor de continguts