x

Ens agradaria enviar-te les notificacions per a les últimes notícies i novetats

PERMETRE
NO, GRÀCIES
Compartir
Accedir
Subscriu-te Iniciar sessió
Buscar
DIARI D'ANDORRA DIARI D'ANDORRA DIARI D'ANDORRA
DIARI TV
La tribuna

Simeón de Guinda, aizkolari a Sant Julià

El Copríncep va impedir aplicar el Decret de Nova Planta a Andorra
Actualitzada 05/06/2021 a les 06:12
El 5 de juny de l’any 1741 moria a Viena una de les figures més destacades de la Guerra de Successió (1702-1714), estira-i-arronsa entre les cases imperials dels Borbons i els Àustries que podeu llegir a bastament en llibres i estudis. Qui moria aquell dilluns de primavera a la capital d’Àustria i del Sacre Imperi Romanogermànic era un home de lleis i d’acció, mà dreta de l’emperador Carles VI, amb poder reconegut i que mogué els fils a Barcelona i després a Nàpols i a Viena, quan la caiguda de Barcelona de 1714 era previsible ja a més d’un any vista. En efecte, des del port de la Ciutat Comtal marxaria acompanyant l’emperadriu Elisabeth Cristina –de qui també era la mà dreta– el 19 de març de 1713 i ja no tornaria més a la ciutat, ni escoltaria les campanes de l’església de Sant Just i Sant Pastor, propera al seu palau del carrer del Regomir, ni les una mica més allunyades però sempre més recordades de Santa Maria del Mar.

El personatge en qüestió era Ramon Frederic Vilana-Perles i Camarasa, nascut a Oliana el 1663 i finat, com hem dit, avui fa 280 anys. En trobareu extenses i documentades camallades de vida personal i política als llibres: Jo, Vilana-Perles, de Sebastià Sardiné i Torrentallé, Pagès Editors, Lleida 2013, i Ramon Frederic Vilana-Perlas i Camarasa, marquès de Rialp i el Regomir de Barcelona, de Margarita Costa Trost, Fundació Noguera, Barcelona 2016. Noteu que el cognom Perles és escrit en el llibre de Sardiné amb e, tal com es pronuncia a Oliana. Els Perles descendien del poble de Perles, avui en dia del municipi de Fígols i Alinyà. Margarita Trost ho posa amb a, Perlas, tal com surt escrit ens els documents que la portaren a confegir l’estudi arquitectònic (ella és arquitecta) del palau del Vilana-Perlas del carrer del Regomir, amb la seva portalada original que podem veure encara avui ornamentada amb perles esculpides. Em direu, feta aquesta introducció, què hi té a veure el protagonista del títol d’aquest article, Simeón de Guinda, bisbe d’Urgell i Copríncep d’Andorra, amb els Vilana-Perles. Doncs hi té cabdal importància en els fets que el navarrès Simeón de Guinda i Azpetegui va promoure justament en acabar la Guerra de Successió i imposar el rei borbó Felip V el Decret de Nova Planta a Catalunya.

El rei pretenia xuclar literalment les Valls d’Andorra i aplicar també el decret en territori andorrà, pretensió que el Copríncep De Guinda va impedir de totes totes. Ens ho recorden aquests dies els amics Robert Lizarte i Quim Valera, moguts a portar a palau la proposta de reconeixement a la figura del bisbe-Copríncep que salvà la integritat territorial i política del Principat d’Andorra l’any 1714. Havia estat nomenat bisbe d’Urgell a començament d’aquell any 1714 i trobà, en la cúria urgellenca, encara el ressò de qui havia estat degà del Capítol catedral, Pau Vilana-Perles, germà de Ramon Frederic. Pau Vilana-Perles va menar les relacions amb Andorra, comercials i polítiques, atiat pel seu germà Ramon Frederic, possibilitant acords en comerç i estabilitat davant els fets que sacsejaven les Espanyes. En albirar la pèrdua de Barcelona, igual que el seu germà, Pau Vilana-Perles partí cap a Itàlia, on ben aviat, el 1715, seria nomenat arquebisbe de Brindisi, allà a baix, al tacó de la bota, i després, el 1723, arquebisbe de Salern, a tocar de Nàpols.

La coincidència temporal entre el bisbe-Copríncep Simeón de Guinda i els germans Vilana-Perles no fou físicament possible. Quan el prelat arribava, ells marxaven cap a l’estranger. Però els arxius de Viena encara ens podrien donar, anant-hi a furgar, moltes alegries. Ramon Frederic, lluny de Barcelona i d’Oliana (faria testament a favor de l’església de la Mare de Déu dels Àngels d’Oliana), va ser molt influent a la cort vienesa, sent-ne bons exemples l’hospital dels Espanyols o la Biblioteca Nacional, que ell feu construir. Simeón de Guinda, la veu del qual era escoltada a Madrid i Felip V la tenia per bona, va fer perquè Andorra s’escapés el 1714 de l’annexió a Espanya, tal com ens remarquen Lizarte i Valera, i volem creure que en aquesta decisió hi va influir no pas l’animadversió directa al rei Borbó (ell fou proposat bisbe a final de 1713 pel confessor de Felip V, el jesuïta pare Robinet), sinó més aviat per les llums enceses per Pau Vilana que trobà en arribar a la Seu, llums i talents desperts. Ell mateix, el bisbe De Guinda, ho devia ser molt de despert i havia de tenir bones llums. A la Seu, el 1717, no va permetre que es tanqués el col·legi de la Companyia de Jesús i encara es va atrevir a fundar, el 1722, el col·legi de la Companyia de Mare Nostra Senyora (les Monges), que fins al 1999 va ser obert a la Seu d’Urgell. Simeón de Guinda moria a la parròquia de Sant Julià de Lòria el 27 d’agost de 1737.

Tenia setanta-sis anys llargs i li agradava la parròquia de Sant Julià perquè li recordava la seva vall nadiua de Navarra, la de Zaraitzu-Salazar. S’hi escapava amb la mula sempre que podia i allà, lluny de les mirades sempre massa zeloses de la cúria i la gent, juntament amb tres o quatre lauredians més, s’enfilaven avui a les boscúries de Canòlich, demà als repeus de Peguera, un altre dia a les costes de Nagol i, amb la destral a la mà, arremangat i mostrant uns braços ferms i unes mans poderoses, com els bons aizkolaris, picaven per gust pins amb deler i feien esparres i andans i de les alzines mànecs de fangues i picasses. I, com diem, a la parròquia de Sant Julià va morir el bon bisbe-Copríncep, baixant de Certers, a tocar mateix de Sant Cerni de Nagol, un migdia d’agost. L’esforç i la calorada fent anar la destral el matí d’aquell dimarts van vèncer el ferreny cos roncalès, de cara angulosa i nas alt i barbeta sortida, com ben representat el veiem al cenotafi de fusta que cobria la seva sepultura al col·legi de les Monges i que ara es conserva al Museu Diocesà d’Urgell. La bona gent de Nagol, on anava a dinar, just a Cal Nagol, l’esperaven com altres vegades, amb la taula parada amb una bona amanida d’enciam i un pollastre rostit de més de cinc quilos. Assaboria l’enciam i saltava al pollastre tot dient-los: “Que manjar!, me recuerda los urogallos asados de mis bosques de Zaraitzu.” Aquell dia, però, a Nagol ningú no va dinar i van córrer a donar la sobtada, trista i luctuosa notícia sense perdre ni un instant.
  • #3 Felipe Miqueleiz Elarre
    (12/06/21 19:05)

    Simeon de y Apeztegui desciende de ESPARZA DE SALAZAR/ESPARTZA ZARAITZU,pueblo del valle pirenaico Salazar/Zaraitzu,en este pueblo hay una casa que se llama APEZTEGUI.

    Respondre
  • #2 Pere roquet portella
    (05/06/21 15:58)

    Jordi, un article fantàstic. 

    Respondre
  • #1 Quim Valera
    (05/06/21 11:46)

    Moltes gràcies per la menció i per fer visible la feina que estem fent! Uns quants (cada cop més) amants de la nostra història i del nostre patrimoni, andorrà i pirinenc, sense cap ànim de lucre, batallarem perquè Simeó de Guinda tingui el lloc i reconeixement que es mereix en la nostra història!

    Respondre
3
Diari d'Andorra Twitter

Opinions sobre @diariandorra

Envia el teu missatge
HELISA - Gestor de continguts
© Diari d’Andorra
(Premsa Andorrana) 2005-2021 - C/ Bonaventura Riberaygua, 39, 5è pis - Telèfon : +376 877 477

Col·laboradors:

HELISA - Gestor de continguts