Més jos

Ciutadà del món? Massa hippy i naïf. Europeu? Un projecte sense ànima i neoliberal. Nacional d’aquí o d’allà? Chauvinista, nacionalista, etc. D’un país no reconegut o d’una regió? Insolidari, somiatruites. Del teu poble? Pagesot, viatja més. D’una comunitat religiosa? Fonamentalista, arcaic. I extremista i friqui i tancat i corporativista. A cada expressió de col·lectivitat li trobem un però; cada avenç de l’individualisme ens el mirem amb indiferència. I va fent camí. La pandèmia li haurà permès fer encara algunes passes més. D’una banda, impulsant aquesta substitució de la presència física per la digital que ens individualitza encara més, que ens impedeix una dilució en el col·lectiu, que ens fa molt més visibles singularment, a cada correu electrònic, a cada missatge, a cada reunió vidual, som allà, aquella adreça, aquell avatar, aquell quadret amb la nostra imatge i el nostre nom, segregat dels altres, destacat en tot el que aporta o no aporta individualment. D’una altra, amb la distància social –no t’apropis, no toquis, tapa’t, protegeix-te del virus, protegeix-te dels altres, necessari però amb efectes– o amb l’agudització de la mirada sobre els altres en època de restriccions –mira què fa, però si no es pot, quina barra–, impossible parlar de col·lectiu quan hi ha vigilància mútua. I també per la banda de les solucions, on l’aproximació individual ha sortit victoriosa. Que per mi i per tothom però sobretot per mi. I no dubto de la consciència col·lectiva en força casos, en molts casos si voleu, però que en un instrument que és eminentment col·lectiu, que fins fa pocs dies havia aconseguit ser vist com a una solució col·lectiva, hi hagi pogut ficar la banya de manera tan intensa una aproximació individual –amb la hipervisibilització de casos aïllats, amb la individualització dels efectes, amb decisions desastroses per a la comunitat per por a quatre denúncies individuals, amb l’obertura a la porta de triar individualment tractaments amb una efectivitat i un cost-benefici idèntic, amb la imperiosa necessitat (per una insistent exigència) de certificar individualment una mesura col·lectiva)– és la confirmació d’una derrota. I això, quan els reptes més forts que ens esperen ens exigiran una aproximació col·lectiva, és una pèssima notícia. Molta sort.