Quan era petita, cada vegada que em feien una foto, intentava crear un vincle amb l’objectiu. Mirava intensament a la càmera, imaginava que els meus problemes i secrets podien viatjar a través del temps i l’espai, i que algú, en algun moment, en algun lloc, quan veiés la meva mirada en la instantània, seria capaç d’entendre’m i venir al rescat. Òbviament, mai no va passar. I encara avui hi ha qui em demana si tenia problemes d’estrabisme en la meva més tendra infància. Tanta intensitat mal entesa. Quan, anys després, vaig assumir –pel pes de l’evidència– que la meva capacitat de transmissió neuronal era més que limitada, vaig voler creure que potser aquesta habilitat era unidireccional, amb la qual cosa, durant un temps em vaig esforçar a mirar els altres i a intentar endevinar tot allò que sentien i no eren capaços de dir. Era òbviament una quimera, perquè mai no he estat capaç de desxifrar el que passa pel cap a la gent. Sobretot quan són d’aquelles persones amb una vida interior intensa –que es veu que encara en queden–. Amb el pas dels anys, després d’estudiar semiòtica, els misteris del llenguatge no verbal i de patir algunes relliscades històriques, he tirat la tovallola. He entès que no puc saber què passa pel cap de ningú, i que mirar d’endevinar-ho només aporta llum sobre el que jo no soc capaç de dir. El desconcert dels sobreentesos, tan habituals a casa nostra. Allò de: “Bé, què t’he de dir...” amb cara de circumstàncies. Perquè malgrat que assenteixes molt seriosa i circumspecta, no tens ni idea del que et parlen. És el que tenen les coses no dites. Que no se saben.