'Sí al Madriu'

Sí al Madriu va ser una de les pioneres campanyes activades a Andorra per a la salvaguarda d’un espai natural en concret. Després en vindrien altres com Salvem Creussans o les referides a la Rabassa. Salvaguarda, quina paraula més bonica: lligam entre l’acció de, en primer terme, salvar, d’evitar la desaparició i en segon terme de guardar i tenir bona cura del bé estimat. I estima és la raó que va moure les associacions ADN, Apapma, Amics de la Rabassa, juntament amb persones a nom propi a expressar temors de veure feta malbé part de la geografia andorrana i a manifestar una oposició raonada per evitar alteracions irreparables o maneres de fer contràries al que s’entén com a gaudi universal de la natura, és a dir, el dret a visitar-la envoltats de com menys artificis millor. Les campanyes del Madriu, de Creussans i de la Rabassa tenien en el fons l’adjectiu d’ecologistes, però no tan sols enfocaven l’alerta a la preservació del medi físic, a l’aspecte biològic, sinó que ja despuntaven en el component de patrimoni humà, aquell que la nostra sensibilitat i respecte envers la gent de temps passats valorem com a peça cultural imprescindible per entendre els espais oberts com a fruit d’una acció pensada i obrada per ment i mans. D’entre les tres iniciatives de salvaguarda, la del Madriu abrigava una raó poderosa i en cert punt cabdal: evitar que s’hi fes una carretera fins a Ràmio, com demanaven els cortalans per poder mantenir les bordes i els camps, actuació que hauria suposat malmetre el camí empedrat, vell de segles, i permetre l’accés amb vehicles de quatre rodes en una vall que es considera verge en aquest sentit, una de les poques valls pirinenques, comptades amb el dits d’una mà, que no tenen carretera ni via de tren cremallera en tota la seva extensió, des del peu fins al cap de la vall.

El sí al Madriu va suposar un abans i un després en la mirada feta cap als espais naturals emblemàtics des del Govern d’Andorra i dels propis comuns, potser sí que una mica desorientats o porucs al començament, però més determinats a fer causa comuna en la preservació de les alçades del Madriu, de Perafita, de Claror, de Sorteny, de Comapedrosa. I a això hi va ajudar la declaració per la Unesco com a Patrimoni de la Humanitat del paisatge cultural de la vall del Madriu-Perafita-Claror l’any 2004, una iniciativa sorgida a Andorra ara fa 20 anys i que en només tres aconseguia els seus objectius. La proposta del Comitè Nacional Andorrà de l’Icomos (Consell Internacional del Monuments i Llocs Històrics), amb el suport de la Comissió Nacional Andorrana per la Unesco, dels comuns d’Encamp, Escaldes-Engordany, Sant Julià de Lòria i Andorra la Vella i del Govern d’Andorra, va ser reeixida i vint anys després el sí al Madriu, un sí que reafirma, un sí bonic, el fem servir cada cop que iniciatives encaminades a donar-li valor vivencial, a tenir-lo en el pensament, a anar-hi d’excursió, ens l’apropa físicament i d’esperit.

I així ho notem aquest maig quan les aigües del Madriu reviscolen i la rissada verdor anellada de l’enciam de font ens fa venir gola de tastar-lo. En l’àmbit oficial, finalment arriba el pla d’ordenació i així els comuns ja tenen l’eina per gestionar. I ho fan amb el criteri d’anar més enllà de l’entorn físic que acollirà els excursionistes. Ho deia bé fa pocs dies la directora executiva del pla de gestió, la Susanna Simon: “Volem que la gent entengui que no només són unes muntanyes”, anant a buscar i notar l’ànima de la vall, remarcant l’empremta cultural deixada per l’activitat agrícola, ramadera, forestal i minera al llarg de segles. I aquest dimecres mateix, el ministeri de Cultura ha aprovat una partida per als treballs d’arqueologia a la farga del Madriu, una de les activitats culturals valorades en la declaració de patrimoni. I posats ja en aspectes pràctics i de facilitats a l’hora de visitar el Madriu, la notícia de l’adjudicació de l’explotació del refugi guardat de l’Illa ens omple de goig sabent que podem fer excursions comptant amb un lloc estratègic on refer-nos, fer àpats i si s’escau, passar-hi la nit. Un lloc de pas, estratègic certament, per on andorrans i cerdans tenien via de comunicació des de la prehistòria, passant pel port de Vallcivera. I no seria bonic i ho dic com a proposta, instaurar una excursió anual fent ruta un any des de les Escaldes, anant a fer nit a l’Illa i collant pel port i baixant per Vallcivera a trobar la vall de la Llosa i avall fins a Prullans, on hi faríem un dinar de germanor. I l’any següent, l’excursió seria a l’inrevés, sortint de Prullans, anant a fer nit a l’Illa i arribant a les Escaldes i també un dinar de germanor com a cloenda. I així simultàniament. Sense deixar de banda inclús Sant Julià, perquè es podria fer perfectament des de la Rabassa i pel port Negre i Claror i Perafita anar cap a l’Illa i Prullans i a l’inrevés. I també fer-ho des d’Encamp, per les Pardines i cap al Madriu. Si algú ja nota el cuc, ens hi posem. Bon dissabte i sí al Madriu. Per molts anys!