La tribuna

Actius

L’augment de l’esperança de vida amb salut permet l’activitat durant més anys

Creat:

Actualitzat:

Els sociòlegs i metges no només constaten una extensió progressiva de l’esperança de vida, sinó que, a més a més, aquests anys “de propina” es viuen millor, amb un més bona salut i capacitat mental.

Potser els projectes de diversos estats, d’allargar l’edat de jubilació per fer més viables les pensions públiques –toquem ferro- no sigui tan esbojarrada. És clar que depèn del tipus de vida laboral que es deixi enrere. No és el mateix un ofici de gran exigència física que un de desenvolupament mental.

Recordem que el Vaticà, amb tota l’experiència de segles, ha situat la retirada dels bisbes als setanta-cinc, i això amb l’aprovació discrecional del Sant Pare. També en diversos estats del primer món es permet la continuïtat de professors i catedràtics de les universitats, abans d’arribar a “emèrits”

I és que, objectivament, cada vegada es conserven durant períodes més llargs, no només la vida, sinó les facultats físiques i, sobretot, mentals. S’acostuma a dir, aplicat fonamentalment a dones, que els cinquanta –anys- d’avui són els trenta d’abans. Tots en coneixem exemples, i no tan sols per imatges retocades amb photoshop.

Acceptem aquesta realitat i ja no ens sobta veure persones amb els cabells blancs i passes lentes caminant, fent l’exercici més senzill i més recomanats per gerontòlegs i metges en general, que és el passeig.

L’activitat, antítesi de la deixadesa en el sofà, davant la hipnòtica pantalla, és cada vegada més comuna i més diversa entre la gent magna. Segurament per sort i en benefici dels i les que la mantenen.

L’adjudicació d’horts per a conreus per a la “gent magna”, iniciativa –si no ens falla la memòria- de la Fundació Reig, n’és un dels exemples més eficients. I pel que fa al manteniment de les capacitats del cervell contra les amenaces de la senilitat, dels jocs especials en xarxa a formacions i cursets com ara els que ofereix L’Espai, de la Fundació Crèdit Andorrà, entre d’altres, són a la vegada entreteniment i pedagogia.

Molts i moltes que eren incompatibles i trobaven grans dificultats per fer servir qualsevol aplicació dels aparells, començant pel cercador i el navegador més senzill, van aprendre a fer anar les andròmines més actualitzades, siguin telèfons, tauletes o fins i tot els més complexos ordinadors. Sovint, amb l’ajut dels nets perquè, això sí, els nens i nenes d’avui dia semblen haver nascut ja amb el domini innat d’aquestes eines.

Hem esmentat els passejos, per no pujar als nivells del senderisme o, fins i tot, d’esports de competició que practiquen, amb rècords sorprenents, les persones que no han deixat aquests exercicis en arribar a la maduresa i més enllà.

La darrera, no tan sobtant, notícia de supervivència intel·lectual i creativa ha estat la novel·la de Domènec Ferran “Gran és la negra nit” (editorial Límitis). Primera obra d’un autor que confessa la decisió d’escriure un cop obtingut el temps per dedicar-s’hi plenament, un cop arribat a la jubilació.

No cal explicar res de la trama ni dels personatges. Només cal dir, un cop llegida, que és agosarada per complexa i que està ben assolida i resolta, que paga la pena dedicar-hi unes hores, al llarg d’uns quants dies o nits. I si aquesta vegada, com poques, queda justificada la dita “mai no és tard quan arriba”, en aquest cas també cal dir que mai no és aviat per continuar.

tracking