x

Ens agradaria enviar-te les notificacions per a les últimes notícies i novetats

PERMETRE
NO, GRÀCIES
Compartir
Accedir
Subscriu-te Iniciar sessió
Buscar
DIARI D'ANDORRA DIARI D'ANDORRA DIARI D'ANDORRA
DIARI TV MUSIK
Foc i lloc

Cap a futbol

Actualitzada 20/05/2021 a les 06:35
Vaig néixer culer. Una de les primeres paraules que vaig aprendre a dir va ser “Barça” i cada dilluns al matí, només d’obrir la porta del bar de casa, ja sabia si el Barça havia guanyat o perdut el partit de diumenge: a la paret hi havia un enorme escut del Barça que tot sovint estava de cul perquè havíem perdut el partit. Si estava de cara, me n’anava a col·legi ben contenta... però això no passava gaire sovint: el meu Barça era el de la llarga crisi dels seixanta, quan el Madrid s’ho fotia tot.
Vaig néixer del Bisbalenc. El tio Pere (Pere Plaja i Rius) n’era un gran manitú i hi jugaven els meus germans: en Berto de davanter i en Selís de porter. Sempre anava a veure els nens. La mare només hi va venir un dia i després va renyar el meu germà porter perquè l’havia fet patir molt, ja que, quan aturava la pilota, l’amagava amb el cap, a la qual cosa en Selís va contestar: “Si entra la pilota és gol; si entra el meu cap, no.” El pare hi era sempre dient de tot a l’àrbitre i als jugadors –als propis, als estranys, a la posteritat.

I van anar passant els anys. El Barça es va tornar un equip guanyador: Cruyff... Maradona... el Dream Team... Rivaldo, Ronaldinho, Eto’o... els de la Masia (Messi, Xavi, Iniesta, Puyol, Piqué...) i els que s’hi van afegir (Alves, Neymar, Suárez...). El Bisbalenc va anar fent: el tio Pere continuava arreu, i Periquet, la Gamba Puignau, Brasas, Sors, Fabrelles, Martinell... Salvà, Massaguer... Puigdemont, Villodres, Bassacoma... Quim i Albert Carol... I el meu pare cridant a la banda: “Fot-li una coça allà”, “A córrer, collons!”, “Sembleu nenes!”
Nenes? Aleshores era un insult i si jo hagués insinuat voler jugar a futbol hauria tronat: “Què en farem d’un animal que pixa sang i no es mor?”, o “animal de pèl llarg i enteniment curt!”. Ara, les dones juguen a futbol i, tot just fa quatre dies (el mateix dia que l’equip de Koeman llençava la lliga), l’equip femení del Barça (Paños, Marta, Alexia, Hamraoi, Leila, Aitana, Martens, Hansen...) ens va fer oblidar el futbol dels homes i ens va dur a la glòria de guanyar la Champions. Però en els cervells dels dits mascles continua sonant allò de “Cap a futbol, / que és un joc d’homes / cap a futbol.”
  • #2 Coliseo
    (20/05/21 09:16)

    A més crisi, més futbol, és l'amortidor social per excel·lència al costat del alcohol i les drogues.

    Respondre
  • #1 Obert el setè segell, ressonen les set trompetes
    (20/05/21 08:53)

    Sempre m'ha semblat que això de ser seguidors d'equips de futbol, (o l'esport que sigui), és la màxima expressió d'integrants d'un ramat.
    I la dona salvava la dignitat de l'ésser humà no entrant, generalment, en aquest aborregament.

    Doncs bé. Com sempre, i en busqueda d'una uniformitat que disfressem d'igualtat, la rasa és a el nivell més baix. No aspirem a les virtuts, abracem els defectes.

    Respondre
2
Diari d'Andorra Twitter

Opinions sobre @diariandorra

Envia el teu missatge
HELISA - Gestor de continguts
© Diari d’Andorra
(Premsa Andorrana) 2005-2024 - C/ Bonaventura Riberaygua, 39, 5è pis - Telèfon : +376 877 477

Col·laboradors:

HELISA - Gestor de continguts