La tribuna

Pedres

L’experiència del “núvol” ha de servir per no repetir l’error

Creat:

Actualitzat:

Segons la dita, l’home -genèric per la persona- és l’únic animal que ensopega dues vegades en la mateixa pedra, que no aprèn de les experiències negatives. Diuen algunes fonts que Andorra Telecom està a punt de convocar un nou concurs d’idees per a l’habilitació i actualització de la seu, a l’edifici tradicional d’Andorra la Vella, en el solar reduït i encara construït en part, que delimiten els dos espais, places dures, al davant i al darrere, cedits al comú de la capital per un termini de vint anys.

És hora de realisme, per no recaure en el disbarat i el malbaratament de l’anterior convocatòria, quan es va triar un projecte constructiu que volia ser emblemàtic i va esdevenir inassolible econòmicament. Ja ha plogut -i nevat- des que a les acaballes del 2014 va triar un edifici ingràvid amb exteriors de vidre per acollir la nova seu de l’antiga STA, resultat d’un concurs d’idees internacional, premiat amb un milió d’euros al guanyador.

Potser molts i moltes, com a mínim alguns, recordaran que aquella edificació, amb un cost previst de 27,8 milions d’euros, ningú ni cap empresa la va voler assumir per menys d’entre 40,7 i 60.7 milions. Com que es donava per feta la nova construcció, es van enderrocar amb poc habitual celeritat la part que donava a l’avinguda, on hi havia les oficines de la parapública i la posterior, que havia acollit la caserna central del cos de bombers i la sala d’exposicions del Govern, on una de les darreres mostres va ser la dels frescos de Santa Coloma, que s’havien recuperat feia poc.

I des de fa tres anys, la seu de l’empresa nacional de telecomunicacions està de lloguer en un edifici a tocar de la Rotonda de la capital, per cert, en plena reforma, potser ben prescindible. Així, hem anat sumant: el milió del primer concurs d’idees, el cost dels enderrocs, el dels lloguers des de fa in trienni... i encara falta la convocatòria de nous projectes, la tria, la subhasta de les obres... Cal esperar que, vista l’experiència i els moments de crisi, s’esculli un edifici sobretot utilitari i d’aspecte digne, sense deliris faraònics ni estirar més el braç que la màniga.

I mentre ens trobem en aquest impasse, sense aturar la fuita de despeses pel que fa a l’antiga STA -reduint uns beneficis que anaven als pressupostos generals, per alleujar-ne la càrrega, ja que no rebaixen tarifes-, sorgeix la quimera de construir un aeroport a Grau Roig, sense tenir en compte l’allau d’opinions negatives i ben fonamentades.

Hi ha els informes tècnics, desfavorables, interiors i internacionals. Fins i tot a l’estat veí del nord i al prestigiós Libé han clamat en contra. Hi ha també les conseqüències que tindria per a la natura i el paisatge, un dels nostres principals béns en la part que encara no hem fet malbé. Fins i tot, des del punt de vista econòmic, destruiria en bona part el domini esquiable més gran que s’explota al país.

Si no s’ha aconseguit fer tan sols un heliport, on anava la Cambra amb aquest somni en el qual ja ha invertit 117.000 euros? I el Govern, potser perquè no li puguin retreure menfotisme, 29.000 dòlars -uns 24.000 euros- més en l’informe de viabilitat de l’OACI (Organització d’Aviació Civil Internacional).

En plena crisi de la pandèmia, i l’econòmica que se’n deriva, no semblen moments per construir somnis. “Per construir un bell somni, el primer que cal és estar despert”, cantava en Serrat. Desperts, i amb els peus a terra. No sembla avui vigent aquell eslògan del Maig del 68 esmentat diverses vegades: “Siguis realista, demana l’impossible.” Si un dia canvia el vent de l’economia, situació difícil d’albirar a hores d’ara, ja en parlarem. Potser per parlar, en primer lloc, de trens. Tot i que no amb les infraestructures més properes, obsoletes per a desplaçaments àgils i competitius, pel nord i pel sud.

tracking