El salt generacional s’obre sota els nostres peus com una esquerda fina i implacable. Primer, gairebé imperceptible, tot i que va fent forat, fins a arribar al centre de la terra, separant allò conegut d’un futur feréstec i amenaçador. Es comença a percebre en les coses petites. Un dia et diuen de vostè, i a l’altre et recorden que feies patxoca de jove. Els fills volen, i anem cremant etapes, acomiadant els veterans i situant-nos a primera línia de foc. Mentre els companys de promoció crien panxa i entrades, les dones ens anem fent invisibles, guanyant perspectiva –i no ens enganyem– també alliberant-nos de la tirania de la imatge. Almenys en teoria. Però el salt, la distància que separa els mons de dues generacions que coexisteixen, sovint està marcada per subtileses. Per mots que ja ignorem, per frases que ja no signifiquen el que crèiem, per sons estranys –estridents i sincopats– que deixem de reconèixer com a música. Per gustos i tendències canviants que ens sobten, i molt sovint ens fan arrufar el nas, tal i com feien les àvies amb nosaltres, quan érem adolescents. Els canvis però, no sempre són banals. La percepció generacional de conceptes com el racisme o el feminisme afortunadament, també canvia. Mentre els joves pateixen obertament pel canvi climàtic i no entenen que no s’hagin fet passes més decidides per protegir el planeta, els més grans sembla que només ens preocupi que, sobretot, no ens apugin el preu de la benzina. És aleshores quan veig que més enllà del salt generacional tenim un problema de prioritats, i em temo que resoldre’l no és només qüestió d’edat.