Bocamoll

No en saben ni el nom, perquè no es fa amb ningú i sempre passeja en hores de feina. Ningú en sap gaire res, però tothom se n’imagina la història. Va néixer fora del país i no hi ha déu que li faci girar la llengua. Devia anar poc a col·legi, però, un dia, el mestre li va dir: “Berenguera, vigila la classe i apunta els qui no facin bondat.” Així se li va encendre l’ànima de xerrapeta, d’espieta, d’acusador d’altri, d’ulls i d’orelles a l’aguait...

Hi ha algun vell que assegura a ulls clucs que, de jove, es fotia les pastilles Juanola com l’aigua, ja que, entre els efectes secundaris, té el de crear delators (no en va s’anunciaven amb la cantarella “Contra la tos, aclaran la voz, refrescan la boca”). Més o menys en el mateix sentit, hi ha algun saberut pseudointel·lectual que s’hi juga una embosta de pèsols que la vena de xivato li ve de la quantitat de Chivas que feia anar gargamella avall, teoria que fonamenta en el seu domini del llenguatge de la delinqüència barcelonina après de les obres de Juli Vallmitjana o d’algun recull d’en Joan J. Vinyoles. I encara hi ha una tercera teoria: la d’un penyista de l’Aplec del Caragol de Lleida que defensa que aquest penques no ha menjat mai bovers, sinó que s’ha empeltat de bocamoll d’una vegada que en va agafar un empatx en caure a la cassola on els coïen, a imatge i semblança de l’Obèlix i la marmita amb la poció màgica d’en Panoràmix.

Ara, a més d’esquenadret i ociós com sempre, s’ha fet famós i tothom en parla. Es veu que s’entreté denunciant els veïns: que si els del tercer no el deixen dormir, que si els del bar de la plaça han servit gent que els ha entrat cinc segons després de l’horari establert, que si la veïna del costat s’ho fa amb el marit de la del cinquè, que si els del restaurant de davant s’inventen els noms dels comensals i els telèfons dels clients, que si la colla d’en Pere es va treure el morrió de quatre a un quart de cinc i la d’en Pau l’amenaça de fotre-li un gec d’hòsties...

Però ell no sap que el poble és petit, que els policies també són del poble i que tot se sap. Ara ningú s’amoïna per com es diu, tothom el té assenyalat: és el delator, el xivato, el bocamoll... Que déu vulgui que no els necessiti.