Llisquem sobre les onades i amb una mica de sort aspirem a sortir -tot just- esquitxats per la vida. La setmana passada -en aquest mateix espai- em deien: la vacuïtat de la persona actual li fa ressaltar les formes com a camí. I tenia tota la raó del món. Val a dir que amb gaires perles com aquesta no podrem continuar queixant-nos dels comentaris del Diari. Tot plegat em va fer pensar en un bon amic i en la seva innegable capacitat de preveure els moviments dels altres, talment com un joc d’escacs. Anticipar-se al contrincant per poder dibuixar escenaris que permetin l’assoliment d’objectius prèviament definits: estratègia en estat pur. Com una granota, que abans de moure un sol múscul ja planifica on reposarà el vol de la mosca i quin haurà de ser el proper salt entre les fulles dels nenúfars. D’altres som més de bussejar. De veure -o intentar veure- quins són els corrents subaquàtics que ens porten a un lloc o a un altre, més sovint empesos pels nostres sentiments, vivències o condicionants interiors que no pas per la reacció inevitable que ens provoquen els estímuls. Fet i fet, al final, fins i tot la matemàtica d’una carambola al billar té un punt de màgia que s’escapa de les fórmules trigonomètriques. Potser perquè fins i tot les formes són un reflex de les nostres més profundes aspiracions personals. Potser perquè acabem buscant les raons que justifiquen el que ens dicten els nostres impulsos més primaris, i després simplement intentem donar-li una pàtina de racionalitat. Potser, estudiant el proper moviment, potser, simplement, perquè si deixes de nadar, t’ofegues.
No omplirem més el càntir ple.
RespondrePer satisfer més necessitats, buscar altres recipients que acceptin altres continguts.
...i no buscar altres camins volent que em condueixin a les mateixes respostes.