'Reset'

Imagineu per un moment que passeu totes les hores del dia a casa, una casa perfectament insonoritzada i silenciosa. La pau està molt bé, us dieu, però sí, quina llauna, quina monotonia, i al cap d’uns anys –sou lents per prendre decisions– decidiu dues coses: obrir les finestres i comprar una ràdio. Us feu expectatives de Bachs i mallerengues i pit-roigs i Dvořáks i rossinyols... Al cap de molt poc, però, per la finestra només entren crits, xivarri i el soroll del trepant de la veïna i la ràdio s’ha acoblat de manera permanent a una campana extractora. El soroll és eixordador, implacable i, tot i que tècnicament se’n poden percebre variacions, és monòton en la seva regularitat. Com que sou un cas d’estudi de paràlisi i lentitud en la presa de decisions, fa anys que, malgrat que el soroll us torna histèrics i irascibles i us baralleu amb tot i amb tothom per la crispació que us genera, encara no heu tancat les finestres (no fos cas que us diguin que sou opac o avorrit) i encara no us heu comprat una ràdio nova (perquè no us acabeu de posar d’acord en quin model us fa més patxoca).

Al final d’una de les seves lúcides cròniques de la societat actual –em sembla recordar que era en aquella en què retratava la fira del llamàntol de Maine–, en David Foster Wallace es demanava què en pensarien els lectors de tot allò que ell acabava d’escriure. Quan no teníem Twitter ni comentaris dels lectors als mitjans més enllà de les cartes al director, la interactivitat ens semblava un objectiu elevadíssim: que el públic / la ciutadania pogués dir la seva sobre les notícies i les decisions públiques era intrínsecament bo, només podia ser bo. Més de vint anys després, crec que el mateix Foster Wallace –el que va escriure L’aigua és això, si més no– estaria esfereït amb la deriva de la cosa interactiva. Els objectius –la transparència, l’obertura, la interacció– són bons i, afegiria, irrenunciables, però no es poden concretar de qualsevol manera. I és evident que l’actual no funciona, que falla massa.

Quan va entrar a la Casa Blanca, Biden va tancar la finestra i va esbotzar la ràdio. Ha optat pel silenci i l’acció i la crispació s’ha reduït d’una manera considerable. No hauria dit mai que un reset pogués ser part de la solució però ara ja no ho tinc tan clar.