x

Ens agradaria enviar-te les notificacions per a les últimes notícies i novetats

PERMETRE
NO, GRÀCIES
Compartir
Accedir
Subscriu-te Iniciar sessió
Buscar
DIARI D'ANDORRA DIARI D'ANDORRA DIARI D'ANDORRA
DIARI TV
La tribuna

El teu valor

Vivim massa pendents del valor que ens donen altres persones
Actualitzada 13/04/2021 a les 06:22
Ser algú a la vida. Tenir èxit. Ser valorat... Però, què és l’èxit? Serem quelcom a la vida? Com valorem si som algú? I els nostres fills? Tindran èxit a la vida?
Això de ser algú a la vida és quelcom que tothom ha pensat en algun moment o altre, però molt especialment en dues etapes: l’adolescència i la maduresa.

A l’adolescència es desperta la nostra necessitat de ser algú a la vida, de tenir una vida d’èxit, de ser admirat i de tenir una mostra d’orgull i de reconeixement dels pares, dels nostres iguals i de les persones que són referents per a nosaltres.

La nostra necessitat de ser algú a la vida va molt lligada a la maduració sociofamiliar. La pubertat és un moment crític en què els infants deixen de fer gràcia i comencen a fer por, deixen de ser adorables menuts i comencen a ser joves rebels que habiten un cos estrany en continu desenvolupament i deixen de ser els nostres petits per no saber ben bé què seran.

I això ells ho perceben. Necessiten sentir-se reconeguts, una gesta, en definitiva, quelcom important per tornar a guanyar-se l’admiració dels pares i dels iguals o de les persones de referència dels nous grups als quals s’incorporaran.
I aquest desig dels fills per ser algú a la vida de vegades coincideix amb el nostre desig de ser algú a la vida. Ja portem una bona part de la vida viscuda i els fills ja comencen a ser grans, així que revisem el que hem viscut i somiem el que voldríem viure la vida que ens queda.


Tots tenim una identitat que es forma a partir de trossos de diferents realitats, de desitjos i esperances, de pors i d’inseguretats, i amb aquesta identitat ens hem de presentar en societat, ser acceptats, valorats, admirats.


Volem ser diferents a algunes persones, iguals que d’altres, i ens volem adscriure a determinat grup social per sentir-nos valorats i per guanyar en seguretat... Però aquí ve el problema, de vegades el grup no ens accepta, ni als joves ni als pares.


Una cosa és com ets i una altra cosa molt diferent és com et perceben, i aquí hi ha molta feina per fer. Cadascú percep com pot i no ens podem refiar de les percepcions d’altres persones. Si t’organitzes la vida en funció de les percepcions que altres persones tenen de tu ho passaràs francament malament. Així ho has d’assumir i així ho has de fer saber als fills.


Si m’acceptes un consell et diré que en matèria d’identitat sempre és millor ser com ets independentment que et valorin, acceptin o rebutgin. I aquesta és la millor ensenyança que els podem deixar als fills.


D’aquestes percepcions alienes, completament subjectives, errades i de vegades interessades, neixen els complexos. Ens anem comparant amb altres persones, triem malament els grups de referència i en conseqüència apareixen els complexos.

A més, no podem oblidar que hi ha persones complexogeneradores, persones a qui els encanta anar generant complexos. Però no pateixis, tenim un antídot, el millor: l’acceptació. Els pares hem de ser un refugi d’acceptació plena per als nostres fills, un far que els doni seguretat, uns braços en els quals retrobar-se amb l’acceptació incondicional.

I quan arribi el moment, canviarem el “ja t’ho vaig dir” pel “que no et valori una persona no vol dir que no tinguis valor”, o “si no et valoren com ets tampoc ho faran, per molt que t’esforcis a ser algú que no ets”, o “el peatge que pagues per ser acceptat és tan alt que no val la pena”.

*Tomàs Navarro, Psicòleg
Diari d'Andorra Twitter

Opinions sobre @diariandorra

Envia el teu missatge
HELISA - Gestor de continguts
© Diari d’Andorra
(Premsa Andorrana) 2005-2021 - C/ Bonaventura Riberaygua, 39, 5è pis - Telèfon : +376 877 477

Col·laboradors:

HELISA - Gestor de continguts