Creat:

Actualitzat:

Només des de la perspectiva del primer món on vivim es poden entendre polèmiques bizantines com la que ha generat la campanya de vacunació contra la Covid-19. No és del “meganegoci multibilionari” que les farmacèutiques estan fent amb el mercadeig –per no dir subhasta– de les vacunes al millor postor, al que em refereixo. La picabaralla dialèctica que em té bocabadat és que hi hagi gent que es creu amb el dret d’escollir amb quina vacuna l’han de punxar! Dels que directament es neguen a ser vacunats i donat que l’estupidesa humana no té límits, no en diré més mots. L’assumpte de pretendre triar quina vacuna vols que et punxin defineix fins a quin grau d’egoisme, opulència i distanciament de la realitat del món que ens envolta hem arribat. Les veus més optimistes mantenen que la pandèmia s’ha de veure com una oportunitat. Per a una minoria –a qui abans la vida ja l’hi anava bé– és indubtable que així ha estat. Malauradament, actituds com la esmentada porten a creure que els efectes negatius tapen amb escreix les coses “bones” que el virus hagi pogut fer emergir en nosaltres. Solidaritat sí, molta i de tota mida. Però com molt bé cita Alfons Duran en el seu darrer article: “El benestar se’n va al carall; la política i les institucions cada vegada estan més erosionades; l’autoritarisme, in crescendo; els problemes econòmics, a l’alça; la ciència, desprestigiada; la bretxa educacional augmenta i la soledat també.” Tot són efectes d’una mateixa realitat que ha colpit el planeta sencer. Tant parlar-ne i buscar-hi coses positives, per acabar descobrint que la nova normalitat és com la que teníem, exponencialment multiplicada a pitjor.

tracking