x

Ens agradaria enviar-te les notificacions per a les últimes notícies i novetats

PERMETRE
NO, GRÀCIES
Compartir
Accedir
Subscriu-te Iniciar sessió
Buscar
DIARI D'ANDORRA DIARI D'ANDORRA DIARI D'ANDORRA
DIARI TV
La tribuna

La Covid, una situació excepcional en la història de la humanitat?

Les crisis sanitàries sempre han estat traumàtiques i l’actual no n’és una excepció
Actualitzada 09/04/2021 a les 06:14
    Joan Estrada
La pandèmia de la Covid-19 constitueix una situació de crisi sanitària excepcional en la història? Probablement no. Només cal recordar, fa poc més d’un segle, la famosa grip espanyola, per a la qual les estimacions actuals més esfereïdores parlen de fins a cent milions de morts a tot el món. O, més antigament, al segle XIV, la coneguda Pesta Negra, responsable de l’extermini, com a mínim, d’un terç de la població europea (a Anglaterra va morir la meitat de la població). Sí que la Covid ha posat en un estat molt precari el nostre món, pels trasbalsos que ha ocasionat i el gran volum de població afectada. Els mitjans de comunicació han contribuït a fer-se ressò d’aquests dos fets, i han aguditzat la percepció que l’individu té de la pandèmia, informat de l’abast planetari del problema.

La crisi sanitària ha posat al descobert la feblesa del nostre sistema socioeconòmic. Sembla, de fet, que com més tecnificada esdevé la nostra societat, més vulnerables som a les crisis sanitàries i ambientals. Una cosa que pot resultar paradoxal, a primer cop d’ull, ja que una organització tecnològica més avançada ens hauria d’aportar més seguretat i garantir una millor resposta del sistema socioeconòmic davant dels impactes ambientals negatius. I, en canvi, l’ésser humà tecnològic té un taló d’Aquil·les important en aquest aspecte.

Antigament, les crisis sanitàries també eren molt fortes, i el nombre de morts que causaven ho demostra, però l’organització social i econòmica era molt més simple (només cal pensar que l’economia era agrària). Per això, els col·lectius humans es refeien més fàcilment de les crisis. Així, per exemple, en sectors pirinencs com Andorra, la crisi del segle XIV fou superada positivament per les poblacions locals, que aconseguiren d’adaptar-se a un nou context ambiental. Varen desaparèixer d’una manera dramàtica les referències al conreu de la vinya i al de cereal, molt estesos en segles anteriors, però en canvi s’obriren possibilitats gràcies a la potencialitat que oferia un paisatge esdevingut més silvícola i ramader.

La Pesta Negra, la primera colpejada de la qual tingué lloc al Regne d’Aragó de 1347 a 1351 (després en vingueren d’altres: el 1362, el 1371 i el 1375), fou provocada per una puça que parasitava la rata negra. La puça trobava unes condicions meteorològiques òptimes per proliferar a l’estació càlida i amb unes humitats relatives del 90% producte de grans pluges. Aquestes pluges estivals copioses ja havien perjudicat moltíssim les collites a Europa entre 1315 i 1317. La població europea estava subalimentada i això, junt amb uns mecanismes comercials que eren rudimentaris, es traduí en fam i malalties. Els símptomes pulmonars de la malaltia vinculada a la pesta apareixen, d’altra banda, als mesos freds. El retorn, ja a partir de mitjan segle XIII, a unes condicions climàtiques més dures, amb un descens de les temperatures i una accentuació dels hiverns, fou causa que tots els països del nord d’Europa patissin fams, calamitats i conflictes socials.
Aquesta època marca l’inici d’un seguit de crisis climàtiques que posaren fi a l’anomenat Petit Òptim Climàtic, un període càlid i humit en la història del clima europeu entre els anys 700 i 1200.

El Petit Òptim Climàtic explica la progressió del conreu de la vinya, tant en latitud com en altitud, i els descobriments dels mariners nòrdics, gràcies a la retirada del casquet glacial àrtic i a la possibilitat de navegació per un Atlàntic subpolar lliure de glaços.
D’aquesta època data l’establiment de colònies vikingues al “País Verd” (Groenlàndia). La possibilitat de collites en aquest territori només es podia entendre en un context climàtic favorable. A partir del segle XIV, el deteriorament del clima, reflectit en una freqüència més gran de les tempestats i en la presència de gels a l’Atlàntic subpolar, posà fi a l’expansió vikinga per aquestes terres.


Amb algunes fluctuacions, les condicions climàtiques experimentaren una recrudescència a partir de mitjan segle XVI i fins a mitjan segle XIX, període relativament fred en la història del clima d’Europa i al qual hom ha donat el nom de Petita Edat del Gel, que coincidí, a més, amb la màxima expansió en època històrica de les glaceres alpines. La majoria dels autors estimen descensos de la temperatura entre 1,5 i 2 ºC a l’hivern, mentre que uns estius generalment més frescos i humits i unes primaveres nivoses afavoriren l’acumulació de neu a les muntanyes a unes altituds molt inferiors a les actuals. En aquest context, foren freqüents les èpoques de fam, a causa de la ruïna de les collites, com l’ocorreguda entre 1570 i 1574, quan una successió d’hiverns freds i d’estius plujosos malmeté les collites a tot Europa. La fam i les malalties bloquejaven el creixement de la població, que es mantenia en una situació demogràfica d’Antic Règim, fins entrat el segle XIX.


Pel que fa a Espanya, els climatòlegs Martín Vide i Olcina parlen d’un augment de les circulacions meridianes nord-sud en el sistema de vents generals, amb uns hiverns molt freds i secs, a causa de la persistència dels anticiclons de bloqueig, i uns estius càlids però més curts que els actuals, separats per unes estacions intermèdies amb les precipitacions més fortes, unes vegades en forma de neu, i d’altres de caràcter torrencial, esquitxades per episodis de sequera acusada. Per exemple, l’any 1617 és conegut a Catalunya com “l’any del diluvi”, i l’Ebre va congelar-se almenys vuit cops. La historiografia francesa assenyala que, en el regnat de Lluís XIV, un milió i mig o dos de francesos van morir entre 1693 i 1694 a conseqüència dels freds intensos i de la fam.


Les crisis sanitàries sempre han estat traumàtiques per a la humanitat, i l’actual no n’és una excepció. Resulta especialment problemàtica, és cert, perquè pot arribar a col·lapsar un sistema sanitari incapaç de fer front a una possible allau de malalts, i de fet això ja ha succeït en molts països. I esdevé també molt delicada pels trasbalsos en l’estructura socioeconòmica, molt vulnerable tot i la capacitat tecnològica i organitzativa de la societat actual. I sobretot perquè afecta molts segments de la població considerats de risc, com els padrins, tal vegada el millor que tenim i el llegat més preuat que podem deixar per al futur.


*Joan Estrada, Geògraf i climatòleg
Etiquetes
  • #6 Francescc
    (10/04/21 01:02)

    Molt bona reflexió Joan. La humanitat s'ha enfrontat a moltes altres catàstrofes i pandèmies i està clar que aquesta no serà la darrera que veurem, el que si crida l'atenció és com sent molt més tecnològics i avançats ens fa molt més mal, potser hem de reflexionar i mirar com re-organitzar-nos per no patir més endavant

    Respondre
  • #5 Clarament
    (09/04/21 19:11)

    Amb tots els respectes...sense obviar la concomitancia climàtica, aquesta no es ni molt menys, en la meva opinió , la raó principal. En primer lloc, les pandemies -NATURALS- perque es donessin hi havia d'haver la concomitància d'uns factors reconeguts, el sumatori dels quals ,la desencadenava:la primera i principal la manca d'higiene (carrers cloaques, no higiene personal, viure barrejats amb els animals etc, per cert ara -estùpidament- hi tornem...), les guerres i la fam,i les condicions de vida miserables, juntament amb els patiments derivats, de totes aquestes circunstàncies. La Pandemia actual NO ES NATURAL,el virus es de laboratori, i hi ha un muntatge supranacional global, que qui encara no ho vegi, que s'ho faci mirar.

    Respondre
  • #4 Fran
    (09/04/21 18:45)

    Molt interessant aquesta reflexió històrica sobre la relació entre el clima i les pandèmies. Jo hi afegiria que aquesta epidèmia té la seva causa en la destrucció del medi natural per part de l'home, i que això no és res comparat al que ens espera si no aturem aquesta destrucció.

    Respondre
  • #3 Javier Martin-Vide
    (09/04/21 17:03)

    Una bona reflexió la que fa el Joan Estrada.
    El clima i el temps no determinen, però sí que, indubtablement, han condicionat l'esdevenir de la humanitat.

    Respondre
  • #2 Pegasus
    (09/04/21 11:01)

    Damià va dir..
    L'excusa perfecta per implantar dictatorialment l'ús a tot el món de les vacunes i escurçar les democràcies via techno-surveilance.


    “You can either learn Chinese / or get down on your knees.” Prince en el nou album que es publicarà aquest Juliol però gravat el 2010: Welcome 2 America.

    Respondre
  • #1 Damià
    (09/04/21 08:32)

    No és comparable, mai abans una pandèmia de laboratori amb una incidència real d'un 0,021% s'havia utilitzat com un lubricant per imposar vacunacions massives.

    Respondre
6
Diari d'Andorra Twitter

Opinions sobre @diariandorra

Envia el teu missatge
HELISA - Gestor de continguts
© Diari d’Andorra
(Premsa Andorrana) 2005-2021 - C/ Bonaventura Riberaygua, 39, 5è pis - Telèfon : +376 877 477

Col·laboradors:

HELISA - Gestor de continguts