x

Ens agradaria enviar-te les notificacions per a les últimes notícies i novetats

PERMETRE
NO, GRÀCIES
Compartir
Accedir
Subscriu-te Iniciar sessió
Buscar
DIARI D'ANDORRA DIARI D'ANDORRA DIARI D'ANDORRA
DIARI TV
La tribuna

País verd, país madur

Sense verd, sense natura, no hi ha país que aguanti
Actualitzada 03/04/2021 a les 06:23
País verd perquè té prats i pastures; país madur, país savi. Aquesta setmana que ha marxat el Climent Palmitjavila ho hem de tenir ben clar. Sense verd, sense natura, no hi ha país que aguanti. O si voleu ho podem dir de diferent manera: colgats de gris i de ciment, el dogal acabarà per ofegar la llibertat visual i la llibertat de moviment per una terra, l’andorrana, que havia estat agrícola, ramadera i forestal de cap a peus. Des del fons de la vall fins a les cotes més altes, els sembrats, el tabac, les ovelles, les egües, les vaques, activaven cada primavera el país i l’estiu era un tragí continu d’herba i de ramats. A la tardor, les fires s’omplien de goig i de paraula donada, sense necessitat de contracte per escrit, i les encaixades de mans servien per testimoniar una manera de fer i d’obrar també sàvia i espavilada, però sense malícia. El treball de primavera i estiu era compensat a la tardor amb la venda del bestiar –a les fires rajaven els diners– i s’encarava l’hivern per un normal amb els ramats “a les planes de l’Urgell o a les campanyes de França”, com ha deixat escrit l’Albert Pujal amb aquesta frase tan airosa en el seu llibre: Història de les pastures d’hivern: de les planes de l’Urgell a les campanyes de França, Pagès Editors, Lleida 2015. Llegiu-lo aquesta Pasqua, ni que sigui en record del Climent Palmitjavila, el Som de Canillo, actor d’aquelles generacions andorranes que han viscut el pas, el gran pas econòmic i social de “l’Andorra d’abans” a “l’Andorra d’ara”, de quan anaven en transhumància amb els ramats a passar l’hivern a l’Hérault, com el seu cas, i han sabut idear noves maneres de guanyar-se la vida però mantenint i continuant –verbs que haurien de ser sagrats a muntanya– les tasques agrícoles i ramaderes. Perquè és ben cert que només amb un bon equilibri entre pagesia, comerç i turisme, Andorra podrà tenir futur viu i amb una qualitat de vida bona i sana. I si algú pensa només que tirar pel dret i acabar de malmetre els espais oberts donarà fruits, que comenci a pensar on voldrà anar a viure, fora d’Andorra, perquè si fos el cas, arribaria a ser insuportable, arribaria a provocar ganes de marxar, haver de viure entaforats entre ciment i amb soroll de motors per terra i per aire tot el dia.
Aquella Andorra de cultura ramadera encara perviu, si bé tentinejant i mirant d’esquivar, materialment, vials nous i façanes de cases i magatzems arreu del país. I per això perviu cada vegada més amunt, sigui la parròquia que sigui, perquè als fondals l’atapeïment urbà fa del tot impossible la pastura o el conreu. Algun rodal, alguna prada encara vistosa sí que permet algun escabot d’ovelles passar els dies en algun ribàs, entre el riu o el bosc i els primers rengles de cases, però des de Santa Coloma fins a Engordany la fesomia és gairebé tota una bateria d’edificis. I si enfilem, Valira del Nord o Valira d’Orient amunt, es pot dir que tant la Massana, com Ordino, com Encamp i Canillo i Sant Julià, Gran Valira avall, dia que passa dia que la verdor es comparteix amb el gris, amb la temença de veure ofegat el color verd i desnaturalitzada la pròpia natura. I com s’hauria de fer, ens preguntem, per mirar de trobar un equilibri arquitectònic i urbanístic sensible amb l’entorn on s’emplaça una nova construcció? Fa de mal dir, però bé s’ha de rumiar i expressar, perquè hi ha el perill d’arribar a un grau de constrenyiment tan gran, a un guirigall constant, a un Cafarnaüm d’amuntegament i de brogit perpetu, incompatibles amb les ganes i el gust de viure en un indret mitjanament agradable i saludable.


Tenen feina els arquitectes i els urbanistes per mirar d’endreçar tant com es pugui el desencert obrat fins ara en alguns indrets –no pas en tots, diguem-ho, que hi ha bona feina feta a carrers i places de tot Andorra– i per mirar de no hipotecar l’habitabilitat del país. Perquè arribarà un bon dia en què de la mateixa manera que cal la cèdula d’habitabilitat per a l’habitatge, portes endins i carcassa inclosa, també farà falta assegurar un grau d’entorn agradable, salubre, no agressiu als sentits, a la vista, i això vol dir verdor natural, no jardineres i arbres passats per la perruqueria, verdor arrelada al terra, prats i bosc tant com es pugui. Si Andorra vol un futur habitable, ha de madurar com la fruita a l’arbre, perquè així preserva tot el gust i el color. I en aquest cas, el de la disponibilitat d’espai, passa per donar prioritat al verd d’herba i vegetació, i salvar-ne tanta com es pugui. Un país verd és un país madur, encara que el joc de paraules de la frase en un primer moment pugui semblar contradictori.


Que passeu una bona Pasqua i si tasteu mona de fruita, feu una mossegada ben gustosa al verd del meló confitat.
  • #2 Àngels Codina
    (03/04/21 20:13)

    Felicitats per l'article Jordi! Quanta raó que tens!
    La major riquesa i salut d'Andorra bé de la seva natura. Estem en un punt crític, on en una especie de cega fugida endavant, ens estem carregant, els recursos basics-no només per la qualitat- sinó perquè la pròpia vida tiri endavant! Cal que tots plegats parem, reflexionem cap a on volem anar i posem seny!!!

    Respondre
  • #1 Joan
    (03/04/21 09:10)

    Excel.lent article. Srs polítics, penseu menys en vots, en diners i favors, i tingueu més en compte el futur dels vostres fills.

    Respondre
2
Diari d'Andorra Twitter

Opinions sobre @diariandorra

Envia el teu missatge
HELISA - Gestor de continguts
© Diari d’Andorra
(Premsa Andorrana) 2005-2021 - C/ Bonaventura Riberaygua, 39, 5è pis - Telèfon : +376 877 477

Col·laboradors:

HELISA - Gestor de continguts