Confiança

Aquest darrer any n’hem passades tantes... Quan ens van apletar, vam tenir tanta por que fins i tot la vam tenir de morir vestits: vam omplir el rebost a vessar, i ara ens queda en un racó un pot de ja no ens en recordem, però que no llençarem fins que criï teranyines; vam acumular paper de vàter per donar i per vendre i fins i tot ens en va quedar per fer les garlandes de Nadal; vam rentar-nos les mans una vegada i una altra amb aigua bullent i porqueries hidroalcohòliques diverses fins que la pell es va cremar, el greix es va fondre, la carn es va coure i ens hi vam trobar només els ossos...

Quan ja ens estàvem acostumant a la cleda, ens entreteníem esperant l’hora de sortir a respirar aire fresc (sense boç) al balcó amb l’excusa d’aplaudir uns professionals que feien la seva feina, segurament perquè ens pensàvem que tenien algun beuratge o algun remei màgic que ens tornaria a un passat que ja havíem començat a idealitzar i que, en comptes de recordar com un infern de dies i nits esgotadors, tediosos i avorrits, ja se’ns mostrava idíl·lic i ple d’anissos. I després va venir l’esperança: amb morrió (ara sí), podíem sortir a caminar per la dreta (els d’esquerres i els esquerrans sempre estigmatitzats!) un dia sí i un altre no; això sí, sempre que ens continuéssim desinfectant els quatre ossos de les mans que ja eren més blancs que aquell mític os de pernil que totes les padrines dels temps antics tenien penjat en un fil i feien bullir a l’escudella cada setmana. Fins que ens van deixar volar i els d’allà van venir cap aquí i els d’aquí vam anar cap allà i... massa me’n donaves! Au, de recules, com els crancs.

I va arribar la tristesa, l’enyor, la desesperança, el plor, la melangia, l’aquí caic i allà m’aixeco, l’avui naps i demà cols, els sopars de duro, la benedicció dels pans i els peixos, el remei infal·lible de la immunització mitjançant anticossos injectats, les guerres entre vaccinadors i vacunadors, les notícies contradictòries, les promeses incomplertes, les il·lusions trencades, les renyines, els jo la tinc més llarga... I hem arribat fins aquí: a no tenir confiança en res ni en ningú. Tant de bo el refrany tingui raó i la desconfiança aparti l’engany. Ens en sortirem?