Miops

Si la crisi de la Covid-19 era un assaig general, la cosa ha anat fatal. Enfocat així, com unes pràctiques per preparar-nos de cara a futures crisis que de ben segur seran més contundents, ens mereixem un zero sobre deu, és difícil fer-ho pitjor pel simple fet que, ras i curt, no s’ha fet res. Em rellegeixo i em trobo injust, perquè se n’han fet moltes de coses el darrer any. En l’àmbit de la salut pública, per exemple, s’ha fet una feina extraordinària: des dels investigadors fins als auxiliars d’infermeria, passant per metges, infermers, tècnics i responsables tècnics i polítics, tots han treballat d’allò més i ho han fet, en general, molt i molt bé. I no és una exclusiva de l’àmbit sanitari: en molts àmbits ens hem mogut entre el s’ha fet el millor que s’ha pogut i el s’ha fet molt bé. Per què un zero, doncs? Perquè una cosa és la gestió de la crisi i una de ben diferent és la seva superació. Una cosa és fer veure que aquesta crisi és una suma de problemes petits (atendre malalts, vacunar el màxim de població, compensar el sou dels treballadors sense activitat, fer possible estudiar a distància, etc.) i una altra és entendre –i actuar en conseqüència– que més enllà que aquests problemes són reals i s’han d’atendre, hi ha un component sistèmic que s’ha d’abordar de manera sistèmica i no parcel·lada. I en aquesta línia, no s’ha fet res, un cop més –recordeu la promesa de refundació del capitalisme durant la crisi de les subprimes?–, entestant-nos en una tradició que ara ja fa massa dècades que dura de renunciar a pensar de manera sistèmica. És cert que aquestes solucions o s’aborden de manera global o estan condemnades a no anar més enllà de la retòrica i que el sistema internacional actual dona pel que dona. El cas, però, és que no s’ha fet ni un sol intent. Cap proposta de funcionar diferent. Enlloc. Continuem combatent una situació absolutament excepcional amb les eines habituals. Continuem fent front al futur amb esquemes mentals del passat. Parlem d’una nova normalitat però pretenem governar-la igual. Parlem d’estats d’excepció, però no per pensar maneres excepcionals d’afrontar els problemes. I qui dia passa, dia empeny, com a miops addictes al curtterminisme. Un assaig més malbaratat. Fins que la pura gestió ja no ens serveixi per mig-sortir-nos-en.