M’espero que els grups parlamentaris facin les seves esmenes, es produeixi el debat i en surti el text legislatiu definitiu per opinar obertament i amb més coneixement de causa sobre el projecte de llei que parteix de “la voluntat política d’eliminar la desigualtat estructural que pateixen les dones en tots els àmbits de la vida per tal d’assolir una societat més justa i democràtica”, citació textual de l’exposició de motius. Com m’acostuma a passar amb les voluntats polítiques, parteixo de l’escepticisme més profund, no per desconfiança cap a les persones que encapçalen aquesta reforma amb profunditat de la nostra estructura social arrelada en el patriarcat i el masclisme, sinó perquè la pròpia expressió de voluntat política és molt volàtil i massa sovint sotmesa a complicitats, pactes i interessos entre negociadors que acaben desvirtuant i pervertint el concepte mateix sobre el qual es vol legislar. Amatent, per tant, al debat i resultat final.
Podria, això sí, rebatre una a una totes les opinions que qüestionen la necessitat que Andorra hagi de tenir una llei d’aquestes característiques. Des que qui diu que no hi ha desigualtats de gènere al nostre país, fins al que considera que posar quotes atempta contra el concepte de meritocràcia (i això que el projecte de llei només parla del 40%), passant per l’afirmació aberrant que el nostre ordenament jurídic i aquell que l’ha d’aplicar ja cobreix qualsevol agressió en aquesta matèria. Tots ells fan realitat el refrany que no hi ha pitjor cec que el que no hi vol veure o que està còmodament instal·lat en la seva talaia. En definitiva, es tracta d’ampliar al mirada i lluitar contra la desigualtat d’arrel estructural de forma col·lectiva.