Llibres i música

Penso aquests dies en la verdor puntejant els prats i la llum del sol que ens allarga els dies amb la gata que tenien l’Anna Riberaygua i el Pere Miquel Fonolleda a La Puça, la llibreria del carrer de la Vall inaugurada l’any 1984. Recordo la gata quieta a l’aparador, mirant-se la gent que passàvem per davant sense gairebé immutar-se. A la gata de La Puça, la Puceta, li vaig dedicar un del primers articles escrits aquí al Diari, una La Seca, la Meca i... titulada La gata i els llibres, com a unió cordial entre la riquesa íntima que ens proporcionen els llibres i la vida de la pròpia gata. Ella, sempre tan cofoia, nevés o fes sol, estarrufada allà a l’aparador, era també com un llibre, un llibre viu. Perquè potser en els seus pensaments hi passaven tantes històries com explicaven els llibres que tenia al costat. Qui sap si la Puceta no n’escrivia també de relats i ella mateixa ens els explicava o, més encara, en feia recitat amb miolades dolces quan ens veia obrir la porta per entrar a la llibreria.

La gata i els llibres d’aquell primer aparador de La Puça ja volen cap a les poselles de la història. Aquells miols dolços i aquelles portades de llibres ja no els podem veure, però els servem en el record. Indret de venda de llibres, botiga, però amb el component de relació humana i d’intercanvi de paraules, de mirades, també de batalles dialèctiques, de pensament. La riquesa de les llibreries petites i amb atenció directa, és per si sola una bona part de l’enriquiment que després, en marxar amb el llibre sota el braç, ens emportarem cap a casa. He dit llibreries petites però volia dir llibreries convencionals, ben diferents a les seccions de llibres de les grans superfícies, dotades d’una bona estesa i de títols la majoria comercials, però mancades de les paraules i de les recomanacions de qui realment en sap de llibres, que és qui s’hi dedica; llibretera i llibreter, en el cas de La Puça. Perquè és molt agraït quan busques un llibre i no saps per quin decantar-te, escoltar: “Mira’t aquest, em sembla que et pot agradar.” O sentir només entrar: “Ens ha arribat un llibre nou sobre tal cosa que ja el tinc a punt per mostrar-te’l.” Quina diferència de moment, de manera de comprar, a deambular passadís amunt i avall, amb una música contínua i impertinent repicant-te al clatell i, en solitari, com si compressis en un supermercat, havent de decidir entre una llauna de sardines amb tomata o amb escabetx.

La pèrdua del caliu humà quan tanca una llibreria és un fet trist i estès avui en dia arreu. No només a Andorra veiem el degoteig de llibreries que tanquen, sigui per jubilació, sigui pels canvis en la manera de comprar. L’ater­ratge d’internet i les franquícies a tall de grans superfícies han somogut totes les maneres de fer establertes, les convencionals, en la rutina del comprar. Des de casa podem demanar i pagar i rebre-ho. Siguin llibres o betes i fils. I això afecta i comporta canvis. I encara sort que, com és el cas de La Puça, tot i tancar l’espai, la llibreria, s’adaptaran i vendran a través d’internet. I aquí és on entra la fidelitat de la clientela, de l’amistat travada, dels records, del tracte, del servei prestat, que això és al capdavall allò que ens omple.

Hi ha una amiga, força més versada a observar disrupcions o esmicolaments socials que no pas jo, que no en això no hi pesco gaire, que em comentava abans-d’ahir en dir-li que parlaria del tancament físic de La Puça: “Botigues que tanquen, referents que se’n van, teixit comercial no estandarditzat..., tema potent.” I té tota la raó. De cop i volta es fa aquell silenci, aquell buit, desapareix un espai i les emocions que s’hi vivien i s’hi coïen i, com si entréssim en una cofurna humida i aspra, ens trobem palplantats i també se n’atura una mica tot. El tancament físic de llibreries i de botigues de música, un altre exemple d’establiments de cultura que clouen a vegades dècades de contribució a la cultura del poble, de la parròquia, del país, el notem com una sotragada i ens sap greu. Sort que el tancament físic no pot mai aturar ni clausurar la banda espiritual, la dels sentiments, la de les sensacions. Això és ben bé la cultura: l’anar amb aprenentatges (avui llibres i música) carregats a l’espatlla, al pensament, al cap i poder-los treure a passejar, com el Perejaume treu una marededéu a ballar o com cantar i fer ballar la muntanya, com fa la Irene Solà.