La unió fa la força

Aquest matí he vist que els fanals han tornat a florir. Les banderes d’Andorra ja onegen a grapats per celebrar el Dia de la Constitució, una constitució que no ens vam donar entre tots perquè la majoria de residents a Andorra no tenim dret a vot, però sí que van ratificar, el 14 de març de 1993, els residents que, per naixement, per bragueta o per naturalització, tenen la nacionalitat andorrana, i els andorrans no residents aquí, sinó allà.

Ara fa un any, el dia que, de bon matí, també vaig veure els fanals florits, no em van dir gaire res: un altre dia de la Consti en què els polítics farien les seves recepcions i els seus discursos, potser hi hauria algun acte popular i, sobretot i aprofitant que és un dels pocs dies a l’any que tot és tancat, els treballadors del país aprofitarien per esquitllar-se frontera enllà. I en veure les banderes vaig fer com cada dia: pencar, sortir a dinar, fer la cerveseta amb algú i el whisky amb algú altre, anar al súper o a la farmàcia... I en arribar el dia 12 vam pujar a la carrossa d’en Cinto, vam fer un cafè al bar del Novotel, vam anar a La Fada, vam sopar al Viena... i a les dotze es va aturar el món, un món repetitiu i avorrit en el qual es podia predir tan descaradament el nostre pa de cada dia i en què tot era tan ple de flors i violes que no valia la pena donar importància a res.

Aquest matí, deia, he descobert que els fanals han tornat a florir. Diumenge és el Dia de la Constitució i les portes obertes seran virtuals, no hi haurà ballades ni festes, no podrem anar a veure el mar ni la Lucía podrà anar a Montserrat com fa cada any, molts bars i restaurants i comerços han abaixat portes, els carrers són buits i n’hi ha que hem tingut la sort, hàgim passat o no la malaltia, de ser vius. Serà el primer any que sentiré el Dia de la Constitució com una cosa meva, perquè, en aquest petit país, hem anat junts per plantar cara a la Covid i als insults estrangers quan han anat maldades. Perquè el blau, el groc i el vermell de les flors dels fanals, i l’escut que els complementa i els centra, amb al·lusions al bisbe d’Urgell, al comte de Foix, a Catalunya i al Bearn, es resumeixen en una sola llegenda: “Virtus unita fortior”.

Visca Andorra!