Bellesa

Necessito bellesa, perquè se’m menja la foscor. Escric dilluns de Carnestoltes a mitja tarda, és festa a tot Andorra i davant de casa balla l’Ossa. Ahir hi va haver eleccions a Catalunya i no puc esborrar, per molt que m’hi esforci, la repugnància que em provoca que els bocs feixistes hagin tret onze diputats per molt que sàpiga que ja els tenien dissimulats sota una disfressa i que sempre val més l’ossa de cara que els caçadors. Balla l’Ossa, deia, i això em reconcilia amb els meus conciutadans: ni les pandèmies ni els dimonis ni les pors ni els morrions ni totes les misèries del darrer any han impedit la bellesa d’una tradició: l’Ossa balla i els encampadans fem festa.

Necessito bellesa, i ara que, cansats d’intentar matar mosques a canonades, volem matar el papau amb retalls a la llibertat personal, penso en la imatge de Voltaire, que sembla feta de puntes de coixí, quan diu, referint-se al teatre de Marivaux, que vol pesar ous de mosca en balances de teranyina. Només d’imaginar-m’ho hi veig la tia Paca, mans balbes i dits rovellats pel sol i la terra, asseguda amb el coixí entre cames i fent anar els boixets a dreta i esquerra d’un fotimer d’agulles de cap perquè en sortís una filigrana fina que pogués esponjar un bressol d’aranyes per a postes de mosca.

Necessito bellesa perquè aquest any la blancor de la neu ha estat escassa i la fred ens defuig disfressada de pols sahariana i de temperatures de primavera. Tot és gris i negrós i els somnis, els pocs que ens queden, tenen color de mira’m i no em toquis, d’estalzí fumat; els emboçats busquem la terrassa de qualsevol bar o el raig de sol d’alguna utopia. I jo, com Carner, necessito veure, sota el cel llis, la bellesa d’un “poc de neu sota un massís / de violetes” i sentir, com la seva jugadora de tennis, “la cremoreta gèlida del capciró dels dits”.

Necessito bellesa perquè, des de l’amor a les muntanyes, enyoro la mar i la terra plana i fer un puja i baixa i procurar que la casa no em caigui a sobre i no morir-me sense morir en mi. Per això, aprofitant que he de dur en Cinto cap a Reus, faré com Rosalia i baixaré a l’hort de Montbrió a veure l’infant perquè, “riallós”, m’ajudi a collir “los clavellets i satalies”.